La ciutat entotsolada
Quant ha perdut Barcelona ignorant sectors econòmics i professionals!
L’ Ajuntament de Barcelona està fent una aposta significativa per impulsar processos participatius per debatre sobre una infinitat de temes. Tot i que fa molts anys que aquests processos funcionen, el Consistori actual els ha situat al centre de la seva política sota la màxima de “manar obeint la gent”. Cal preguntar-se qui forma part d’aquests processos, a quina gent diuen que obeeixen. Tant la majoria dels participants com els professionals externs que els lideren són bastant afins a la ideologia i la manera de pensar dels que ens governen. Els integrants no reflecteixen la pluralitat de la societat, de manera que no es contrasten prou les idees que se sotmeten a consideració. Malgrat que aquests processos poden ser oportuns per resoldre alguns problemes dels barris o per millorar la gestió municipal en àrees concretes, són eficaços per orientar l’estratègia que ha d’adoptar Barcelona en noves tecnologies, investigació, cultura, política turística, atracció de talent o impulsió de start-up?
Mentre que les queixes i propostes veïnals estan sobre-representades en els processos participatius, la veu dels experts en temes estratègics és pràcticament ignorada. S’ha deixat de banda el model Barcelona, admirat a tot el món, que consistia en la col·laboració pública i privada amb centres d’investigació, emprenedors, comerciants, arquitectes, empresaris turístics i agents culturals per aprofitar la seva experiència i el seu coneixement i implicar-los en la implementació de les polítiques. Quant ha perdut Barcelona girant l’esquena als sectors econòmics i professionals! El model Barcelona va permetre trampejar la crisi amb un 14% d’atur mentre a Catalunya s’arribava al 17%, i a Espanya, al 22%. Tot èxit comporta problemes i desigualtats, i s’han d’afrontar treballant amb els afectats, però la solució no passa per deixar de tenir èxit i encara menys per sufocar la demanda de Barcelona en inversió, turisme, creació d’empreses o atracció de talent.
El partit que governa se sent còmode mobilitzant entitats veïnals però desconfia dels empresaris. No ha obert canals eficaços de comunicació més enllà de convidar-los a prendre part dels improductius processos participatius. Tem tenir en compte la veu de l’empresariat i adoptar decisions que el puguin afavorir, i oblida que afavorir les empreses és afavorir la creació d’ocupació i la inversió. La ciutat la formem veïns, però també la formen empreses que donen feina als veïns i paguen impostos per sostenir els serveis socials, entre altres coses.
La nova política municipal no està preparant Barcelona per afrontar amb èxit els desafiaments que comporta la competència entre ciutats en un món globalitzat. Aquesta política porta a tenir una ciutat entotsolada en els seus problemes, incapaç de teixir complicitats per fomentar el seu desenvolupament econòmic.