El rei pèl-roig d’ulls bonics
La conquesta de Canaan per part de Josuè donarà peu a l’establiment de les tribus d’Israel per tot el territori. Això comportarà la cerca d’una forma de govern. Malgrat que diversos profetes insisteixen que l’únic sobirà dels israelites és Déu, aviat s’estableix un sistema de govern basat en jutges i, després, en monarques.
Durant el segle XI a.C. apareixerà Saül, el primer rei d’Israel. Però el poder i l’orgull faran que Saül s’allunyi dels criteris divins
de govern: la seva falta de confiança en Déu portarà a l’elecció d’un altre sobirà anomenat David.
Els llibres dels Reis i de Samuel ens mostren com David, que prové d’una de les tribus més insignificants i és el petit dels seus germans, arriba a ser rei per sobre de Saül, no a partir de la força, sinó de la humilitat. L’episodi més paradigmàtic d’aquest procés el trobem a 1 Samuel 17 quan, a la vall d’Ela, David derrota el campió dels filisteus. En la geografia bíblica les valls denoten un espai de prova. A Ela David derrota l’immens Goliat amb una fona, l’arma dels pastors. A partir d’aquí la seva fama s’anirà consoli-
dant fins a convertir-se en el sobirà que conquerirà Jerusalem i farà els preparatius per construir el temple, el lloc geogràfic per antonomàsia que concentra la grandesa del Déu d’Israel.
El regne de David va consolidar el territori dels israelites, però no va ser aliè als conflictes i les infidelitats. La seva fama passarà als annals bíblics no pas per la seva perfecció, sinó per la seva capacitat de conversió. La figura de David recorda com la terra és un do que cal anar reconeixent dia a dia, no perquè els israelites la mereixin, sinó perquè són capaços de tornar al Déu únic quan s’extravien.