Peluix decapitat, joguina trencada
Existeix un fetitxisme de la sordidesa relacionat amb la història contemporània dels reality shows. Emmagatzemades en zones moribundes del còrtex cerebral hi conservem imatges que preserven la condició de perdurables no pas perquè transmetin valors sinó per haver-nos causat un impacte que, tot i denigrar-nos com a espectadors, ens produeixen un plaer malaltís. Exemples: la psicotròpica motxilla de Pocholo a Hotel Glam o les esfereïdores hemorroides de Pipi Estrada a Supervivientes.
SORDIDESA MONUMENTAL. Ara, gràcies a la capacitat de Sálvame (Diario o Deluxe) per superar una baixada d’audiència inventant un subrealityspin-off de setmana blanca reconvertit en prova de selecció de personal, hem arribat al cim de la sofisticació psicopàtica kitsh: el peluix decapitat i deliberadament pixat d’un concursant. No és un concursant qualsevol: l’àrbitre Jesús Tomillero ha abanderat la causa antihomofòbica en el món del futbol després de ser reiteradament insultat i agredit per la seva condició de gai. Com a estendard d’una causa justa, ja havia mostrat certa predisposició al protagonisme fàcil i la fama efervescent. Però el fitxatge per Sálvame l’ha catapultat a la condició, sempre perillosa, de víctima televisiva. Vulnerable i primari, s’ha presentat amb un peluix que li recordava el perfum i la presència del seu amant. Resultat: un dels concursants, el paparazzi Jordi Martín, ha assumit el presumpte paper de presumpte Hannibal Lecter del món dels peluixos i, ensumant sang, ha estat acusat d’haver-lo decapitat i, un cop comesa l’aberració, d’haver-s’hi pixat per acabar-lo de rematar. ¿Quin és el límit? No ho sabem, però tanta sordidesa recreativa ens manté monstruosament enganxats a la pantalla, esperant que, si això és possible, tot degeneri encara més.
THRILLER CLIMATOLÒGIC. Les intrigues nòrdiques continuen produint sèries notables. Els primers capítols de Midnight sun, coproducció francosueca, són molt prometedors. L’argument, més dens del que és habitual, comença amb una mort tan macabra com imaginativa: un home decapitat lligat a la pala de l’hèlix d’un helicòpter. A partir d’aquest cadàver, es descobreix que el mort és francès i això obliga a una cooperació semblant a la que trobem a les diverses franquícies de Bron oa The team, que té l’encant de proposar una policia europea. Encarnat per l’implacable sol de mitjanit, el clima intervé com un personatge més en l’estat d’ànim dels investigadors. A Trapped, en canvi, situada en una Islàndia gens bucòlica, el clima s’expressa a través d’una neu i uns vents terribles. Tallades totes les comunicacions d’una ciutat, el cap de policia ha de solucionar un crim que, per seguir la tradició, també presenta un perfil macabre: un cadàver esquarterat i llançat al mar des d’un ferri danès. Apareix novament el conflicte de jurisdiccions i, com en moltes d’aquestes històries nòrdiques, tot sembla envoltat d’una tristor i un estrès molt genuïns.
Tanta sordidesa recreativa ens manté monstruosament enganxats a la pantalla