Contra la dictadura
PAULO EVARISTO ARNS (1921-2016) Cardenal arquebisbe de São Paulo
El cardenal Paulo Evaristo Arns va morir el passat dia 14 als 95 anys després de tota una vida dedicada a la defensa dels drets humans que el va portar a denunciar les tortures durant la dictadura que va regir al Brasil durant dues dècades.
Arns era el cinquè dels tretze fills d’un matrimoni d’immigrants alemanys, Gabriel Arns i Helena Steiner Arns, instal·lat a l’estat de Santa Catarina, al sud del Brasil. Amb poc més de vint anys, va ingressar a l’orde franciscà després d’haver estudiat Filosofia a Curitiba (Paraná) i Teologia a Petrópolis (Rio de Janeiro), però no va ser fins l’any 1945 quan va ser ordenat sacerdot.
Les seves ànsies pel coneixement el van portar a creuar l’Atlàntic i formar-se a França per doctorar-se en Lletres per la Universitat de la Sorbona de París, on també va estudiar Literatura Antiga. A la seva tornada al Brasil, va ser professor durant més d’una dècada en diferents regions del país fins que va ser nomenat bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de São Paulo el 1966. Quatre anys després, el 1970, va començar una nova missió com a arquebisbe de São Paulo, la ciutat més important d’un Brasil que vivia sota una fèrria dictadura des del 1964. Al llarg de la seva extensa trajectòria de 71 anys de sacerdoci i 50 d’episcopat, Arns va arribar a treballar també com a periodista i va escriure més de mig centenar de llibres.
Durant la dictadura militar es va aixecar de la còmoda butaca de l’arquebisbat i va denunciar les tortures, les desaparicions i les presons arbitràries i fins i tot va simpatitzar amb el moviment civil Diretas Já, la pressió del qual contribuiria a concloure el 1985 aquell període fosc de la història brasilera. El mateix any en què va prendre possessió com a arquebisbe va manifestar el seu suport als religiosos Hélder Câmara i Waldyr Calheiros, que estaven sent pressionats pels militars.
El 1972 va crear la Comissió de Justícia i Pau de São Paulo i com a president regional de la Conferència Nacional dels Bisbes del Brasil (CNBB) va liderar la publicació del manifest Testimoni de pau, que contenia fortes crítiques al règim i va tenir una gran repercussió en l’època.
Des del seu púlpit a la catedral de Sé, al cor de São Paulo, va recordar sempre les víctimes de la dictadura amb actes ecumènics, com l’estudiant Alexandre Vannucchi Leme, assassinat el 1973, o el periodista Vladimir Herzog, que va fer la mateixa fi dos anys després.
Aquell esperit reivindicatiu el va fer guanyar-se el títol de símbol de l’Església progressista, cosa que no el va frenar en el seu ascens en la jerarquia, ja que el 1973 va ser ordenat cardenal.
Les seves demandes contra els abusos no només es van limitar a l’àmbit brasiler, sinó que també va denunciar les violacions de drets ocorregudes durant la dictadura que va patir l’Argentina entre el 1976 i el 1983.
La seva intensa activitat social i la repercussió que va tenir a l’exterior la seva lluita contra les dictadures a la regió el van convertir en una figura clau del catolicisme llatinoamericà, que el 1978 el va tenir com un dels seus papables al conclave en el qual va ser elegit Joan Pau II.
En 28 anys d’arquebisbat –el 1998 va presentar la seva renúncia per límit d’edat– va impulsar la construcció de més de 2.000 comunitats eclesiàstiques de base, 1.200 centres comunitaris i 43 parròquies.
El cardenal Arns va ser reconegut per aquests fets amb el premi Nansen, el guardó més important concedit per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur), així com amb el guardó Niwano, del Japó. També va rebre el premi Letelier-Moffitt de Drets Humans, dels Estats Units./ Efe