El mite de Barcelona
Si Barcelona fos un personatge mitològic, seria Narcís. Aquell que es veia tan guapo que va acabar ofegant-se en el seu propi reflex. La ciutat vol que tothom parli d’ella. Hi va haver cues llarguíssimes, al CCCB, per escoltar David Harvey, que inaugurà el festival L’Alternativa amb una conferència sobre els efectes del turisme. Iain Sinclair, per la seva banda, parla de Londres. De l’abolició de Londres. Del seu final. I ha començat dient: “La primera paraula en anglès que he sentit, des que aquest matí he sortit de casa, ha estat quan he aterrat a Barcelona”.
Per entendre la vida urbana, no n’hi ha prou d’estudiar l’espai. També és una construcció a través del temps, que Sinclair analitza amb psicogeografia. Diu que la calor és fonamental per entendre una ciutat. Gal·lès de naixement, quan va arribar a Londres, la ciutat li semblava “enorme, noble, excitant, gris i freda; qualsevol jove poeta voldria escalfar-la”. I això és el que fan activistes, actors, escriptors, predicadors. Treballava de jardiner municipal. Tallava la gespa de les esglésies de Hawksmoor. En recorda una de molt gran, on anaven els captaires. De vegades veia passar Francis Bacon. La petita casa que Sinclair va comprar per 3.000 lliures el 1969 ara val un milió. Per culpa de la gentrificació els joves no poden pagar-se un lloguer. No queda cap dels paisatges que ell va conèixer. El barri de Hackney avui és un altre.
Llavors penso que potser Narcís no va morir ofegat. Potser, quan va caure a l’aigua, va perdre l’ànima i es va convertir en sirena; des de llavors, atrau tothom amb el seu cant cap a la perdició, com també fan les grans ciutats contemporànies. A La Casa del Libro Artur Ramon presenta Falsas sirenas son, el tercer llibre que publica a Elba; el més ambiciós, segons l’editora Clara Pastor, “un llibre d’escriptor”. Rafael Argullol diu que és un “explorador de la mirada” i qüestiona: “Qui mira millor? L’espontani que es deixa seduir per la impressió instantània de la bellesa? O el que sap què és allò que està mirant?”. Ramon, que ha estat antiquari i galerista, combina la competència de l’historiador, l’emoció de l’aventurer i les possibilitats de l’enamorat polígam i politeista, per recórrer l’erotisme i les seves representacions. El títol recupera un vers de Moratín a Arte de las putas.
Erika Bornay, autora de Las hi-
jas de Lilith (Cátedra), planteja una hipòtesi. Originàriament, les sirenes eren éssers alats, aus amb el rostre o el tors de dona, i un cant poderós. Després s’anaren confonent amb les nimfes. Però qui va començar a representar-les voluptuoses i amb cua de peix va ser l’església, més o manco al segle IX. Eren una temptació, atreien fatalment amb la veu de les falses doctrines. I Bornay es pregunta, freudiana, si aquella cua situada al lloc precís que faria pecar els homes no devia respondre en realitat a la vagina
dentata, mite que situa la dona com a ésser perillós i demoníac; una mostra més de la misogínia en l’art.
Però què transforma els mites? I en quin moment es mitifiquen els esdeveniments i els llocs? O, en paraules de Manel Delgado, que Francesc Serés reprèn a la sala Mirador del CCCB: on acaba l’etnografia i comença la literatura? És una qüestió pertinent, a la presentació de la nova revista trimestral
El món d’ahir, impulsada per Minoria Absoluta i dirigida per Toni Soler, que la defineix com a “història d’autor”. Al primer número hi ha textos del mateix Serés, Eduardo Mendoza, Empar Moliner i Joan Fontcuberta, entre d’altres.
Ada Castells ha deixat el seu abric en una taula, “però la bossa no, que aquí hi ha molt intel·lectual”, riu. Entre el públic hi ha Bernat Dedéu, Jordi Amat, Josep M. Ganyet, Josep M. Bunyol, Pilar Beltran, Emili Rosales, Rafel Nadal, Sílvia Soler, Milena Busquets, Isabel Obiols. Condueix l’acte Anna Guitart, i pren la paraula Antonio Baños, que es considera més noucentista que modernista. Diu que ens han robat el neolític, “recuperem la memòria del neolític!”, reclama. Podria ser el tema de l’article que publicarà al proper número. O potser tractarà de la primera persona –un sumeri– que va decidir signar un text. “Tinc 6.000 anys al prefrontal; aquest és el joc més meravellós que es pot proposar a algú”, assegura.
“La literatura té la gran capacitat de transformar la complexitat en emoció”, recorda Castells. I el que vol Soler és que, lluny de la condescendència en què de vegades cau la divulgació, els que publiquin a la revista transmetin tota la seva ignorància en el fet d’abordar un fet concret (sense faltar al rigor). El
món d’ahir és el títol de les memòries de Stefan Zweig. “La història no té temps de ser justa”, apuntava.
I Serés creu que cal fugir del presentisme: “La informació s’ha tornat instantània, i ho jutgem tot des de l’ara; hauríem de respectar més el passat”. Que és una manera de desmitificar-lo.