“La veritat no és a la realitat; és a les novel·les”
Xavi Ayén, autor de ‘La vuelta al mundo en 80 autores’
Si un periodista cultural té prou background, és intel·ligent i fa bé la seva feina, és un bon professional. Si, a més de tot això, aconsegueix que els Nobel del planeta li concedeixin una entrevista, aleshores és Xavi Ayén. La vuelta al mundo en 80 autores (Libros de Vanguardia) reuneix entrevistes de Xavi Ayén (Barcelona, 1969) les últimes dècades. Periodista de La Vanguardia, quan pensa en moments feliços de la seva vida es recorda en un avió llegint l’escriptor que l’espera al final del vol. “La veritat no és a la realitat; és a les novel·les”.
Li robaré una pregunta que va formular vostè: quan va anar prenent consciència del fet que era més llest que els altres? No, no... De cap manera. Més tímid, sí. Vaig dubtar sobre el fet d’estudiar Filosofia, però vaig pensar que, com que era tan tímid, el periodisme m’espavilaria...
Quin entrevistat va ser el més intel·ligent ?
John Forbes Nash, sens dubte. Al llibre he volgut incloure alguns personatges que vénen d’altres disciplines. Matemàtic i Nobel d’Economia, era esquizofrènic, o sigui que la persona més intel·ligent que he entrevistat bavejava per la medicació.
El més seductor?
Vargas Llosa. Sap perfectament què ha de dir en el moment just. En les seves entrevistes no s’ha de tocar res, les podria transcriure un robot.
El més antipàtic devia ser Arrabal, que només li va permetre formular la primera pregunta. Sí, té una antipatia molt simpàtica. Em va fer viure un moment únic, una epifania, un bon record.
Algunes de les produccions són èpiques. Es va presentar a casa de Doris Lessing sense avisar. Li van donar el Nobel i vaig demanar l’adreça de Lessing a Pessarrodona. Em vaig plantar allà amb el fotògraf Kim Manresa. Va obrir amb bata, vam passar a la cuina, vaig seure en un sofà amb un llençol, que era on ella dormia. Ja li feia molt mal l’esquena. Ni tan sols va poder anar
a recollir el Nobel.
Aquest sistema no és de tímid...
El temps és molt benèvol perquè al final et recorden pels èxits, però ningú no sap els cinquanta fracassos anteriors. La Nobel Elfriede Jelinek té fòbia social. Hi vaig arribar a tenir una llarga comunicació per correu. M’havia de rebre a casa seva, a Viena, però nosaltres necessitàvem foto, i ella no ho va voler.
Si hagués d’escollir un tret comú que englobi la raça d’escriptors... curiositat o vanitat? Vanitat, segur. Però també la constància. Cau totalment el mite de la inspiració, perquè el que treballa menys hi dedica vuit hores diàries o ho ha deixat tot per escriure...
I l’aïllament.
De vegades mentre estan en el procés d’una novel·la no se’ls pot molestar. Els canvia el caràcter. He passat moltes hores en una habitació d’hotel esperant la vènia.
Que García Márquez li confessés que deixava d’escriure deu ser la seva notícia de més abast. Se’n van fer ressò The New York Times, la CCN, Al-Jazira. Jo vaig patir molt, perquè La Vanguardia m’havia pagat el vol a Mèxic i no sabia si tindria entrevista.
I hi va arribar amb una maleta de regals per a Gabo, 45 quilos de productes de part de Carmen Balcells. Una estratègia original. Torrons, coses de Semon, embotits... Balcells em va donar un sobre amb un feix de bitllets de cent dòlars, per si tenia problemes a la duana... Em va parlar com una mare: “Nen, si et diuen res, tu demanes pel cap, el mires fixament als ulls i li dius: ‘Són els regals de Nadal de García Márquez. Si vol truqui-li”.
Ha vist les cases on viuen...
La més desordenada, la de Lizano. Ferlinghetti ens va rebre amb el jersei al revés en una taula plena de molles, molt beatnik... Szymborska vivia en un bloc de barriada .
Tomas Tranströmer li va tocar una peça de Mompou al piano...
Mompou té algunes obres per ser tocades amb només la mà esquerra, i Transtömer, paralitzat per una hemiplegia, les va aprendre. Bonic.
Va jugar una partida amb Kaspàrov.
Quanva fer era il·lusió. petit No jugava vaig a durar escacs, res,i em ni tres moviments... Em va destrossar.
Poniatowska, simpàtica.
La més simpàtica de totes. És entranyable i coneix l’ofici. Lemaitre, també. Naipaul tenia fama de tenir mala llet, però a nosaltres fins i tot ens va fer unes pastes al seu cottage, amb la seva senyora.
A Montpeller, una pallissa.
Vaig entrevistar un catedràtic francès. El seu editor, amb fama d’estalviador, em va suggerir un hotel a la banlieue. De nit em van sortir dos paios, vaig fer el gest de recuperar la gravadora i... ja em vaig despertar a l’hospital del cop de puny.
Preguntes sense formular?
Temes de vida privada. El famós
FORBES NASH “La persona més intel·ligent que he entrevistat bavejava per la medicació” cop de puny de García Márquez i Vargas Llosa per temes sentimentals... La dona del primer es va avançar: “El meu home no li ho dirà, però... hem passat trenta anys molt bé sense ell, no el necessitem per a res”. La ràbia continuava intacta.
Els escriptors són tan passionals com els seus personatges?
I molt insegurs! Això és molt comú. Penso en Modiano i Javier Marías, que sempre que acaben un llibre creuen que han fet una llufa. O en Jaume Cabré, que quan acaba una novel·la es desmaia. Somatitza.
Quina és la seva estratègia?
Me’n vaig adonar parlant amb Poniatowska. Crec que utilitzo una mica la seva tàctica, creure’s poca cosa.
La discreció?
Em veuen inofensiu. Pensen que no els faré mal, sóc prudent. Després ja escric...
Amb quin escriptor li hauria agradat conversar?
Dickens, Dickens!
Quan tindrem l’entrevista amb el Nobel Bob Dylan?
Bé, si ha tractat l’Acadèmia Sueca així, no sé què farà amb mi.