Els amics pericos
Ja ben entrada la quarantena, un culerot de soca-rel com jo encara es continua sorprenent cada vegada que en coneix algun de nou. Amb un cert temor a ofendre’ls, per passar de sobte a considerar-los objecte d’estudi, finalment, m’he atrevit a fer-los la pregunta. La proximitat del derbi i aquesta columna van fer de coartada. Per què dimoni sou de l’Espanyol?
Admeto preguntant això expresso millor la meva ignorància que la meva curiositat. Cultivada a còpia d’assumir com a propis el que només són prejudicis heretats, la ignorància dels mites aliens no enforteix els d’un mateix. Coneixe’ls, ben al contrari, ajuda a veure els nostres amb una certa distància. Com el meu barcelonisme, l’espanyolisme de l’Artur i del Xavi és heretat. El sentiment d’afecte cap als colors uneix avis, pares i fills. Però, de vegades, la tria dels colors és capriciosa. “A casa dels meus avis, m’explica un altre Xavier, jo i el meu cosí, els dos fills grans de les dos famílies, teníem reservades dues butaques perquè els Reis d’Orient hi deixessin els regals. A la del meu cosí hi van deixar la samarreta del Barça. A la meva, la de l’Espanyol”. L’atzar el va convertir en un perico recalcitrant, fins al punt d’admetre rient que “als meus fills, pobres, no els he deixat ni un centímetre de llibertat per triar equip”. Patir pel transfuguisme és un sentiment desconegut entre la culerada. L’afició blanc-i-blava, en canvi, té noms per a diferents formes de tebiesa. La més curiosa és la dels periculers, que un cap de setmana són d’un equip i el següent de l’altre, amb l’enervant
El sentiment d’afecte cap als colors uneix avis, pares i fills; però, de vegades, la tria dels colors és capriciosa
neutralitat dels pixafreds. “La majoria de gent de casa bona de Matadepera és de l’Espanyol”, m’explica l’Ignasi. “Cognoms catalaníssims que parlen castellà amb un accent català terrible. Ara, no m’associïs l’Espanyol amb el franquisme, que prendrem mal”. El Xavier continua: “Políticament, l’Espanyol és un conjunt buit. Hi cap de tot. Però ideològicament ens marca molt el fet d’anar a la contra”. En l’imaginari culer també hi ha un cert esperit rebel, contra els poders fàctics de l’Estat, contra el règim anterior, contra una manera materialista d’entendre l’esport. Però, és clar, ni tothom comparteix l’imaginari ni, per compartit que sigui, deixa de ser això: un producte de la imaginació. Entre els pericos hi ha quòrum a l’hora de representar-se d’aquesta manera. El Pablo m’ho explica així: “Vaig arribar del Perú l’any 2003 i vaig entrar a treballar al Bar Monterolas, a Sarrià. Molts clients eren de l’Espanyol. Aquell ambient familiar, amb un sentiment tan fort per un equip petit, em va captivar. Al Callao, jo era dels Sport Boys, l’equip petit de la ciutat. M’agrada portar la contrària”.