Desmuntar tòpics
Entre el 1945 i el 1973, França va viure un període de prosperitat excepcional. Va ser l’edat d’or del capitalisme europeu, uns anys en què les condicions de vida van millorar de forma radical, amb una intensitat que no s’ha tornat a repetir. Els francesos recorden aquells anys com “els trenta gloriosos” en referència a un llibre de l’economista Jean Fourastié. L’economia espanyola, encotillada per la política destructiva del primer franquisme, no es va despertar fins al 1960. Per això, el nostre particular Gran Salt Endavant transcorre entre el 1960 i el 1973. I segurament per haver arrencat molt més tard i de més avall, ho va fer amb més energia que altres economies mediterrànies que transitaven per un escenari semblant: èxode rural, turisme de masses i obertura a l’exterior.
El caràcter excepcional d’aquell període, el del “miracle econòmic espanyol”, es constata en un recent estudi de Jordi Maluquer de Motes, que reconstrueix l’evolució de l’economia entre 1850 i 2015 amb la metodologia de la comptabilitat europea. Tan fulgurant va ser el creixement en aquells anys, que al seu costat empal·lideix la més recent etapa expansiva, la que va de l’any 1997 al 2007. De fet, Maluquer desmunta l’equívoc segons el qual l’Espanya que va presidir José María Aznar va ser un període de bonança extraordinària. “La dècada prodigiosa, simplement, no va existir”, explica. Va ser, en realitat, fruit d’un miratge demogràfic, el resultat de l’entrada massiva d’immigrants atrets pel boom de la construcció. El treball de Maluquer –que porta per títol “España en la economía mundial. Series largas sobre la economía española”– corrobora també que la gran crisi que s’estén entre el 2007 i el 2014, que ha marcat de forma profunda la societat espanyola i de la qual encara en són perceptibles els efectes, ha estat la més negativa de la història contemporània. Molt més que el període que segueix la gran recessió importada dels Estats Units després del crac del 1929. Mai abans com en aquests anys recents, explica aquest historiador de l’economia, “tret d’etapes de guerra, el PIB i el PIB per habitant no havien caigut tant”.
El treball treu a la llum una altra dada preocupant. A meitat de la dècada dels 90 es trenca la tendència, que havia durat 140 anys, per la qual el creixement de la producció anava acompanyat d’un creixement de la productivitat (és a dir, produir amb més eficiència, cosa que, a la llarga, assegura l’augment del benestar de la gent). En realitat, durant la “dècada prodigiosa” la productivitat es va estancar. Va ser la conseqüència d’haver triat un model que deixava de banda la indústria en benefici de la construcció, “que va assolir dimensions insòlites en els últims anys del segle XX i primers del XXI, cosa que converteix l’economia espanyola en un cas únic en la història europea”.
De la construcció al turisme. La mirada al passat sembla donar la raó als que pensen que la constant temptació empresarial espanyola per les activitats de baix valor afegit –menys productives, però que garanteixen diners ràpids– impedirà que en un futur raonable l’economia pugui experimentar un salt endavant de tanta intensitat com el del ja llunyà miracle.
La dècada prodigiosa del 1997-2007 no va existir i la recessió que la va seguir ha estat la pitjor de la història contemporània espanyola