El veterà d’ERC a la Villa y Corte
DIPUTAT A MADRID DES DEL 2004, TARDÀ ES VA FER UN NOM AMB LA SEVA REIVINDICACIÓ DE L’ÚS DEL CATALÀ AL PLE, ON VAN SER SONATS ELS SEUS ENFRONTAMENTS AMB MANUEL MARÍN. AMB 63 ANYS, HA SOBREVISCUT A TOTES LES BATALLES INTERNES A ESQUERRA. ES RECUPERA D’UNA O
“L’independentista necessita ser una persona normal i saber que les coses es guanyen o no”, diu “Part de les crisis d’ERC han estat producte de la testosterona, el partit va millor si es feminitza”, constata
“Tot acaba el 2017”. Joan Tardà és ara mateix un diputat a la reserva. De baixa després d’una operació de maluc fa cinc setmanes, el veterà dirigent d’Esquerra Republicana està temporalment apartat de l’activitat política, però li continua donant voltes a una obsessió: el referèndum. “L’any que ve ens ho juguem tot”, insisteix. “Però si hi ha referèndum ja haurem guanyat, encara que perdem la votació, perquè guanyem el dret a decidir,” assegura. És la seva recepta a l’escocesa per intentar que una part dels catalans no acabi a la consulta del psicoanalista, víctima d’un sentiment de derrota. “L’independentista necessita ser una persona normal i entra en el comportament normal saber que les coses es guanyen i es perden”, assenyala. “Però el 2017 serà el big bang ,sino hi ha referèndum aquesta generació de dirigents polítics haurà d’anar-se’n a casa perquè la gent ho veurà com una traïció”, adverteix.
Així és Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, 1953). Sempre va de cara i no se’n calla una, assegura. Amb 63 anys, ha sobreviscut a totes les batalles i purgues internes a Esquerra, un partit de vida altament convulsa, i admet que ha estat gràcies a la seva traça per ressituar-se quan ha calgut, però també al suport que li brinda la militància de manera incondicional. Diputat al Congrés des del 2004, aquests anys ha fet bandera de reivindicacions com la llengua, la memòria històrica o la justícia social i ha adquirit força notorietat amb una estratègia simple però efectiva: dirigir-se en català al ple del Congrés, una cosa que no està permesa, i forçar la seva expulsió de la tribuna. A aquesta popularitat va contribuir també la incorporació ja fa uns anys del seu personatge en el programa de sàtira política de TV3
Polònia, dotat d’una personalitat provocadora i verb incendiari, que va fer famosa la frase apòcrifa de Tardà “algú ho havia de dir”. “Hi ha una tendència a caricaturitzar els personatges, un cert reduccionisme –lamenta–, però no passa res. Nosaltres hem fet debats al Congrés que avui dia són normals però que en un altre moment escandalitzaven o semblaven estrafolaris”.
Entre el 2004 i el 2008, en la primera legislatura de Zapatero, Tardà aconseguia exasperar el president de la Cambra Baixa, el socialista Manuel Marín, fent cas omís de les seves advertències perquè parlés en castellà. Amb els seus successors, hi ha hagut menys tensió. “La relació amb Manuel Marín fora de l’hemicicle era molt dolenta, era molt classista, no hauria tractat mai un de Convergència com ens tractava a nosaltres. Una vegada al seu despatx vam estar a punt d’enganxar-nos, era molt dur i, esclar, nosaltres amb ell també”, recorda.
Nascut a Cornellà, en el si d’una família obrera, Tardà va començar a guanyar-se un jornal de nen, als dotze anys, al bar del cinema on la seva mare treballava com a taquillera. El pare era paleta. “Treballar a l’edat en què jo vaig començar era normal entre els nens del meu carrer”, explica. Va passar per diferents llocs de treball, en una fàbrica, en oficines, mentre estudiava. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres i aviat va començar a treballar com a professor de català, que assegura que és la seva vocació. Amb altres docents feia classes de català als nens en horari extraescolar. “Cornellà va ser la primera ciutat on es va incorporar el català a l’escola pública en horari lectiu, primer ho va pagar Òmnium i després l’Ajuntament franquista”, explica. El 1980 es va treure una plaça de professor a l’institut Esteve Terradas, que conserva, i on pensava tornar. Però no tindrà temps, es jubilarà com a diputat a les Corts Generals.
En paral·lel a la seva tasca docent, va començar l’activitat política. El 1974 va militar a Bandera Roja i després en el PSUC i va ser regidor de Cultura a Cornellà, ja com a independent, de 1979 a 1983. El 1999 va tornar a ser regidor, però d’ERC, formació a la qual s’havia afiliat tres anys abans, el partit dels seus avis. Esquerra ha viscut etapes de forta divisió interna, que han descavalcat molts dels que s’han posat en la primera línia, però Tardà segueix allà. “Jo he estat bàsicament un pencaire. Algú podria dir que sempre caic dret, però el cert és que no em callo mai res”, assegura.
Li sap greu que, com passa en totes les formacions polítiques, la presència de dones en la primera línia sigui molt minoritària i assegura que la testosterona, o més ben dit el seu excés, està en la base de molts dels conflictes del seu partit. “No només ERC, si l’independentisme estigués més feminitzat tindria més penetració social però, a més, seria més pragmàtic, més funcional i no hauria passat per les crisis que ha passat. Perquè part de les crisis d’ERC han estat producte de la testosterona”, admet. “Alguns cops no sabies on acabava el debat ideològic i començava el vejam qui la té més llarga. Per això ERC va millor en la mesura que es va feminitzant tot i que costa molt”, subratlla.
Lector compulsiu, sobretot d’assajos, té a casa una experta en novel·la negra, l’escriptora Empar Fernández, la seva companya, que treballa també com a professora d’història en un institut. Els seus dos fills són també de lletres, la més gran, de 28 anys, es va llicenciar en periodisme i treballa en una editorial i el petit, de divuit, estudia també periodisme. Els seus amics són els de tota la vida, del barri, a Cornellà, de veure el futbol junts i jugar a cartes. És soci del Barça i també li agrada el cinema.
Continua portant els cabells llargs, amb els rínxols ara blancs i el bigoti espès. “El bigoti no me’l podria treure, seria com sortir al carrer en leotards i els cabells encara els duria més llargs; cadascú és esclau de la seva història i quan érem joves el portàvem així, i jo a més portava una barba enorme i amb aquelles bufandes llargues... hippies? Sí, però de barri, no els hippies barcelonins”, riu.