“El secret és no cansar-te i seguir lluitant en alguna cosa en què creus”
Malú és bastant més que un doll de veu. També és, com a mínim, actitud, exigència, professionalitat i criteri propi. Precoç en la seva carrera ja quan tenia quinze anys, la madrilenya María Lucía Sánchez és als 34 anys una de les cantants no només més exitoses sinó també consolidades de l’escena pop espanyola. A més, la filla de Pepe i neboda de Paco de Lucía –gloriosa nissaga flamenca– és mediàtica per la seva reiterada aparició en els mitjans i, ara mateix, participant com a coach en una nova edició del programa televisiu La Voz, en què comparteix tribuna estel·lar amb Alejandro Sanz, Manu Carrasco i Melendi. I mentrestant, prossegueix la seva apoteòsica carrera musical, ara en plena gira.
Com es conviu amb la fama, amb l’èxit, amb ser una persona pública? Amb el pas del temps tot això acaba formant part de la teva vida, d’una manera en què ni te n’adones. Quan tens quinze anys, això sí, et ve de cop i volta, com quan et claven un mastegot i et preguntes, però això què és? Però al final, vint anys després, gairebé ni te n’adones.
Moments de dir “ja no puc més” sí que n’hi haurà hagut, oi? Hi ha moments de molta pressió, però de pressió per tot. Sobretot quan estàs creant, preparant un xou, un disc, però en el meu cas particular habitualment és per la pressió que em poso a mi mateixa, i això em porta de vegades a situacions en què sento que m’ofego. I llavors sí, et planteges si la cosa compensa... però també és cert que tot això desapareix quan pujo dalt de l’escenari, perquè d’alguna manera l’escenari m’alimenta. És com respirar per a mi.
Passen els anys i vostè puja a escenaris grans, mitjans i petits, i els continua omplint. Com s’ho explica? Una mateixa no pot arribar a trobar-hi una explicació. Sembla
que va ser ahir pensant que s’acabava l’anterior gira, i pensava que no faria mai uns altres quatre Palau dels Esports de Madrid i dos Palau Sant Jordi com m’ha passat aquest any. I no arribo a cap conclusió de com és possible que passin aquestes coses, tot i que al final, saps, només et queda una sensació de profund agraïment i que en necessito més, necessito donar més, sempre més.
És vostè autocrítica? En què ha guanyat com a artista?
Jo sóc la meva pitjor crítica. Però en l’evolució d’aquests anys, el que he après realment és a gaudir sobre l’escenari. Sembla un tòpic, ja ho sé. Ser tan autocrítica converteix moltes vegades cada concert en una mena d’examen per a una mateixa, fa que no pugui relaxar-me i gaudir, i això m’acabava corcant. I crec que, amb el pas dels anys de professió i la meva pròpia edat, he après a pujar allà dalt i gaudir. Omplir-te d’aquella sensació i gaudir-la, no patir-la.
Quina és la seva prioritat quan puja allà dalt?
És sentir que la gent és dins del xou, sentir que s’ho està passant bé, sentir-los gaudir. Això és el bàsic, i sembla que el més lògic. Almenys per a mi, quan fas un xou en el fons ho estàs fent per a ells, creant art, música, sensacions perquè la gent surti contenta d’allà, que durant el temps que dura el concert s’oblidi del que passa a fora. Ja sé que sona cursi, però és el que penso realment. Però perquè aquell engranatge funcioni és vital que tu t’ho passis bé, perquè si això no passa, és possible que allò altre no passi. Al final, són dues coses íntimament lligades.
Vostè ha dit sovint que pel fet de ser dona li ha costat molt més d’arribar on ha arribat que si hagués estat home. I tant, no només aquí sinó en la majoria d’altres llocs. Nosaltres sempre hem hagut d’oferir un plus, de mostrar més, per arribar allà on un home arribaria amb un esforç molt menor. I això ha ocorregut fins fa ben poc, per les coses que jo he vist i viscut, perquè les dones no ens donàvem
suport, i t’asseguro que això és l’únic que ens pot fer més fortes. Crec, de tota manera, que està començant a veure’s recentment. Però a tot arreu ha estat un inconvenient més que evident. El secret és no cansar-te i seguir lluitant en alguna cosa en què creus. Però és molt difícil que existeixi la credibilitat amb les dones perquè hi ha un enorme masclisme latent, que molt a poc a poc es va perdent.
Assolir aquest estatus de gran figura de l’escena musical i sobretot mantenir-lo, quines recompenses té? Viure, omplir-me, gaudir de cada un dels concerts que faig. No menteixo si et dic que em diverteixo com mai a dalt de l’escenari. El fet de poder ser allà i alimentar-se de tota l’energia d’aquella gent és una cosa inexplicable i una cosa que no té preu.
Aquest ritme de la seva activitat professional fa que vostè sigui especialment gelosa de la seva vida privada? Jo sempre he valorat la meva vida privada d’una manera molt alta, per dir-ho així. Potser no tinc el temps, però al final i encara que sigui en menor percentatge de quantitat, sí que he tingut una vida personal amb qualitat, i això és gratificant però també difícil. Sóc molt gelosa d’aquella vida privada perquè és necessària per al meu equilibri, perquè a l’escenari li estic donant tot el més gran que hi ha al meu cos que és la meva ànima. M’obro en canal i l’hi estic donant tot. Així que per què no em puc permetre després d’entregar-me fins al final allà dalt, poder baixar, fer-me un monyo, tenir un gra enorme i posar-me un xandall estripat, i que a sobre m’hagin de fotografiar i que es publiqui aquella foto? Mira, cada un hauria de poder triar com vol viure sense estar pendent d’aquestes ximpleries.
El peatge de la fama, com se sol dir.
Esclar, esclar; ja hi comptes, però de vegades és ben difícil. A més, jo no entenc ni veig necessari ni oportú haver d’explicar les meves coses.
Però parla de la seva vida en programes estel·lars televisius... Compte, parlo de la meva biografia, d’aspectes de la meva vida, però no de la meva vida privada.
La seva participació en programes d’audiència massiva com La voz, de què serveix? És un format que m’agrada molt, perquè és completament blanc i és real i és veritat. No és un lloc on es prometen coses i després no es compleixen. Allà qui guanya té un contracte, l’enregistrament d’un disc: a bastants dels que han passat pel programa els va molt bé i treballen molt, i és també una grandíssima plataforma i una manera de descobrir grans artistes. A mi m’ha aportat tots aquests anys el fet de poder alimentar-me d’aquelles ganes, d’aquella energia, d’aquella necessitat que tenen els participants d’expressarse i d’expressar la seva música. I al final això es converteix en una cosa contagiosa.
Però què ha après?
Doncs que és igual el temps que portis en aquest món. Que has de continuar amb la mateixa energia, independentment de l’edat. Allà ningú no es cansa, perquè estimem el que fem.
Coincidir amb Alejandro Sanz en aquesta edició, per exemple, pot semblar paradoxal: ell d’alguna manera va apadrinar els seus començaments. Bé, la realitat és que no va ser un apadrinament per part d’Alejandro. El conec des de moltíssim abans, abans fins i tot que es posés a cantar. Era com part de la família. Tot va anar de forma natural, la d’ell i després la meva, de tal manera que coincidir ara amb ell ho veig com una gran il·lusió de compartir alguna cosa amb algú que per a mi és com un germà.
L’atabala pensar que en el futur pot no vendre tants discos o omplir tants Sant Jordi com ara? Si obres aquesta porta, et mors. No s’ha de fer per la teva salut psíquica. El que has de fer és gaudir de cada moment, i quan això passi, si passa, ja entraré en aquella porta i ja veurem.
Continua escoltant música de la seva família?
Sempre, encara que em va costar de tornar a posar música del meu oncle Paco fins bastants mesos després de morir.
Es considera una dona típica Peixos.
Sóc molt de Peixos. Sóc una persona de vegades massa sensible.
I prudent?
Sí, molt. Però sobretot sóc incapaç de dir una cosa que sé que pot danyar la persona que vols que estigui al teu costat, encara que sàpigues que una té raó.
Què li falta per fer?
Moltes coses, així vull ceure-ho. M’agrada pensar que cada matí em llevo i tinc molt per aprendre, perquè si no quin avorriment!