Una identitat de bastó, fulard i ploma
La imatge ha estat sempre inconfusible: assegut, recolzat en un bastó, amb un fulard al voltant del coll i parlant com si cantés, amb una lleu accent papissot sobre cada paraula buscada. De la seva prolífica ploma n’han sortit nombrosos títols, sobretot de poesia, novel·la i teatre.
Antonio Gala, a causa d’un estat de salut delicat, ha aparegut poc en públic últimament. Refugiat a la finca La Baltasara que té a prop de Màlaga, l’home es desviu per la fundació que porta el seu nom, ubicada a Còrdova, dedicada a la promoció de joves escriptors.
Barroc com a bon andalús, sembla que el baptisme ja el va predestinar en el nom de pila: Antonio Ángel Custodio Sergio Alejandro María de los Dolores Reina de los Mártires de la Santísima Trinidad y de Todos los Santos. Va néixer a Brazatortas, a la província de Ciudad Real el 1930, encara que algunes fonts apunten que va ser el 1936. Amb nou anys la família es va traslladar a Còrdova, on guarda els records de la infantesa. El pare era metge. Sempre ha assenyalat que és escriptor de naixement, no de vocació. Ell mateix assegura que només tenia quatre anys quan va escriure un conte sobre un gat, i que, als cinc, va ordir la primera obra teatral.
La veritat és que amb catorze anys va fer una conferència al Cercle de l’Amistat de Còrdova. Va estudiar i es va llicenciar en Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Sevilla, primer, i després es va doctorar en Dret, a més de llicenciar-se en Ciències Polítiques i Econòmiques, a Madrid. Sota la influència de Rainer Maria Rilke, Garcilaso i Sant Joan de la Creu, va publicar els seus primers poemes a les revistes Aljibe i Arquero de Poesía, al costat de Gloria Fuertes i Julio Mariscal Montes. Les tribulacions de jove el van fer bascular entre les oposicions a l’Advocacia de l’Estat i l’ingrés com a novici en els cartoixans de Jerez el 1958, d’on va ser expulsat.
Antonio Gala va encetar llavors una etapa bohèmia, primer a Portugal, on va exercir diferents oficis per guanyar-se la vida. De tornada a Madrid, va fer classes en diferents escoles. Més tard es va instal·lar un any a Florència. En aquesta època va publicar a la revista mensual Cuadernos hispanoamericanos.
Els premis que ha rebut al llarg de la seva trajectòria són copiosos, un accèssit a l’Adonais de poesia el 1959, el Nacional de Teatre Calderón de la Barca el 1963, el Ciutat de Barcelona en el 1965, el César González Ruano de Periodisme el 1981, el Planeta el 1990 amb la seva primera novel·la El manuscrito carmesí, el Max d’Honor de les Arts Escèniques el 2001… En teatre destaquen les seves obres Anillos para una dama i Petra regalada. La seva novel·la La pasión turca va ser portada al cinema per Vicente Aranda el 1994. L’escriptor va ser víctima d’una perforació d’estómac a començaments dels setanta que el va obligar en la convalescència a utilitzar un bastó. Des d’aleshores sempre en porta un a la mà. Té a més una col·lecció, fruit de regals d’amics i admiradors, de més de 3.000 bastons. En premsa va començar a publicar al suplement dominical d’El País i després un articlet a El Mundo durant anys. Va ser en aquest espai diari on ell mateix va anunciar el 2011 que tenia un càncer. Malgrat les recaigudes i els pronòstics que feien témer un desenllaç ràpid, els tractaments van fer que el 2015 l’escriptor anunciés que ja estava lliure de la malaltia.
Gala va comprar la finca La Baltasara a Alhaurín el Grande (Màlaga) el 1987, un cortijo del segle XVIII on gairebé no accepta visites. Ha rebut homenatges i ha assistit a inauguracions. A l’octubre passat, va obrir una exposició permanent a la seva fundació amb primeres edicions, manuscrits, fotografies i objectes personals. L’escriptor es va significar contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, l’anomenada llei Corcuera, i va donar suport més recentment al moviment del 15-M. Des d’una primitiva defensa del confederalisme, de base ibèrica, va criticar anys després els nacionalismes basc i català.
Salat, mordaç i alambinat, la solteria de Gala no li ha impedit –potser ha augmentat– una mirada profunda i lúcida sobre l’ànima femenina, protagonista absoluta de la seva obra. Creu que des del paradís terrenal elles són més intel·ligents per haver-se menjat la poma de l’arbre del saber i la raó, mentre que Adam, sense la seva costella, no seria res. Envoltat de gossos per tot arreu, com a metàfora dels fills que no ha tingut, en l’últim llibre publicat, Quintaesencia, del 2012, entre els aforismes sobre la vellesa, la mort, la bellesa i l’art, n’hi ha un que defineix l’agudesa dels seus pensaments: “La solitud es porta millor en companyia”.
El 2011, a través del seu article diari, va anunciar que tenia un càncer i l’any passat va dir que ja se n’havia lliurat