‘Baracca i burattini’
ARoma, al Trastevere, al restaurant Capo de Fero, diumenge passat es parlava de la reunió d’alcaldes europeus que s’havia clausurat la vigília al Vaticà. L’objectiu, segons aquells alcaldes, era debatre el problema dels refugiats. Va ser en el moment del cafè quan un dels comensals va dir: “Il Papa piantò baracca i burattini”, és a dir, que, ben informat, no va regalar a aquells alcaldes ni audiència ni foto. L’expressió italiana piantare baracca i burattini (abandonar la barraca i els titelles) equival al que en termes taurins se sol conèixer com dar l’espantá, és a dir, sortir cames ajudeu-me.
Un dels avantatges del cronista és que alguns amics creuen que la teva vida és una successió ininterrompuda de viatges, hotels, bons plats, bons vins i bones companyies, és a dir, bones converses, perquè la resta ja és només literatura. La resta és la resta. I que no se’n parli més. O sigui que, encara que la realitat vital no coincideixi, de vegades, L’actor es va ficar a la seva habitació i va donar un cop de porta. I estirat al llit va decidir que ell no cuinava, que es limitaria a dirigir, però certa jove que l’acompanyava, també italiana, va aconseguir el que semblava impossible: que l’actor abandonés l’habitació, baixés a la sala d’actes on s’havia instal·lat una cuina i agafés amb la mà dreta un micròfon i amb l’esquerra una espàtula de fusta. Això sí: els mànecs de les dues paelles els van subjectar dos escolanets. Finalment hi va haver farfalle fucsia, però no roda de premsa. Tognazzi piantò baracca i burattini. I els col·legues, les indumentàries dels quals feien massa olor d’oli i d’all, es van emprenyar.
A Ugo Tognazzi, aquell bigoti, aquelles celles arquejades, aquelles ulleres de vidres foscos, aquelles jaquetes massa entallades, aquells gestos, alguns li devem moltes rialles. Perquè amb Philippe Noiret, Adolfo Celi i Gastone Moschin va protagonitzar una sèrie de pel·lícules titulades Amici miei i dirigides