Dones d’idees
É s la veu d’una dona que escriu. Diu coses duríssimes des de la porta del darrere. Que la indiferència del món va ser difícil de suportar per a homes com Keats o Flaubert, però “en el cas de les dones va ser l’hostilitat”. Que la història de l’oposició dels homes a l’emancipació de les dones és més interessant potser que el relat de l’emancipació mateixa. Que les dones han estat miralls màgics dotats del poder de reflectir la silueta d’un home a mida doble.
És la veu de Clara Sanchis –amiga, actriu i articulista de La Vanguardia–, que fa un temps va entrar en les costures de Virginia Woolf. La primera vegada que va llegir
Una cambra pròpia va tenir insomni. Aquest estiu va tornar a la seva lectura, va pensar que demanava a crits ser dit dalt d’un escenari i el va compartir amb la directora María Ruiz amb molts tes i alguns whiskies. Reeditat amb cura aquest any per Elena Ramírez a Seix Barral, el text és un gran desconegut, malgrat que el ressò del seu títol resulti tan familiar; com el de l’Ulisses de Joyce.
El moviment feminista es va apropiar de l’obra com un mantra. Es tractava de dues conferències impartides per Woolf en dues societats literàries que li van demanar que parlés de les dones i la novel·la, filades. Era el 1928. Una dona no podia entrar en una biblioteca si no anava acompanyada d’un home. Tampoc no podia beure alcohol o fumar tranquil·lament en una butaca de vellut. La mateixa Woolf havia d’acceptar feines alimentàries i afalagar els qui els hi oferien. El seu missatge era tan pragmàtic com lúcid: les dones necessiten un mínim de 500 lliures a l’any i una cambra pròpia per escriure, per viure, per ser. Va arribar a dir que era més important que el dret a votar, i va arribar a demanar excuses per ser tan materialista.
El 5 de desembre passat, a la sala petita del Teatre Pavón Kamikaze, dirigit per Miguel del Arco, Clara, María i Virginia van tenir una cambra pròpia. A un pam de l’espectador, respirant el mateix alè –una experiència cada cop més en voga als teatres de Madrid–, l’actriu llagrimeja, riu o toca el piano amb la mateixa traça amb què fa riure o emociona. Tràgica, irònica, condesprés vincent, trasllada la compassió als homes, els exculpa del que fins i tot ells no van decidir mai, gronxats pel sistema, com a part del corrent domesticat.
Sense publicitat i amb poc pressupost,
L’actriu llagrimeja, riu o toca el piano amb la mateixa traça amb què fa riure o emociona
el boca-orella va córrer rabiós, i totes les entrades, fins al 26 de desembre, estan exhaurides. Ja n’està assegurada la reposició a la primavera, quan l’actriu hagi acabat la segona volta d’El alcalde de Zalamea al Teatro de la Comedia de Madrid. I Festen de Thomas Vintenberg, al març, amb el Centre Dramàtic Nacional, versió i direcció de Magüi Mira: “Àlies la meva mare, amb la que fa 15 anys que no treballo i ho estic desitjant”, assegura.
Clara és filla de còmics en el sentit més ampli: la bergmaniana Magüi Mira, i el beckettià Sanchis Sinisterra. Sembla sorgida del pinzell dels prerafaelites o la bohèmia aristocràtica de Bloomsbury. Passeja la seva finor amb una inseparable ironia, i una voluntat de viure en minúscules. I és tan creïble com a Woolf que com a santa Teresa, que va interpretar a les ordres de Mayorga. “Les actrius sempre estem fent teatre d’emocions, i és molt difícil que accedim a personatges d’idees. Jo voldria fer Juli Cèsar o Hamlet, no d’Ofèlia, que se suïcida... Els nostres personatges giren al voltant dels homes, gairebé sempre són enamorades. Per això fer de Virginia o Teresa és un regal, totes dues són dones amb un enorme sentit pràctic, perquè les dues veuen amb claredat la importància que les dones tinguin recursos materials”, assegura Sanchis, a qui sempre li accentuen, incorrectament, el cognom.
En una de les funcions, en què els peus de la primera fila entren en escena, quan l’actriu els diu a les dones que no han fet cap descobriment important, que no van fer caure imperis ni van escriure les obres de Shakespeare, i pregunta “quina excusa teniu?”. Una dona madura, en l’instant de silenci, va sospirar i va exclamar “ai...!”; Sanchis va aturar la funció i va assentir amb el cap: “I seguim la funció la senyora i jo”. Fa uns anys probablement s’hauria dit, a la manera de santa Teresa, “això és un disbarat de dones”. Avui, amb la urgència d’escombrar els últims prejudicis, homes i dones exhaureixen les entrades.