Quina crisi a Ciutadans?
El partit que presideix Albert Rivera és un dels pocs casos d’èxit regeneratiu del sistema polític espanyol. N’hi va haver d’altres d’encomiables però frustrats com el Centre Democràtic i Social d’Adolfo Suárez i Unió, Progrés i Democràcia, de Rosa Díez. Fins i tot assajos interessants i fracassats com el Partit Democràtic Reformista, que es va conèixer com operació Roca (1984). A Ciutadans es dóna la peculiaritat que, fundat a Catalunya en resposta a unes circumstàncies polítiques i socials concretes, ha sabut expandir-se a la resta d’Espanya –encara amb una implantació no homogènia– i s’ha convertit en el quart grup parlamentari al Congrés dels Diputats (32 escons), ha aconseguit 93 diputats autonòmics –decisius a Madrid, Andalusia i altres comunitats– i ha obtingut 1.527 regidors. En les eleccions europees del 2014 –la seva primera compareixença electoral en el conjunt d’Espanya– va assolir dos escons que li han servit per integrar-se a l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa. El seu paper polític a Catalunya és, a més, decisiu. En les eleccions del 2105 va ser la segona força política amb 25 escons (el PSC i el PP en van sumar 27) amb el suport de més de 730.000 vots. Tot un èxit sota el lideratge aquí d’Inés Arrimadas, que amb Albert Rivera, és un dels grans referents de l’organització. Aquest balanç s’ha anat consolidant en poc més d’una dècada.
Pot un partit tan jove i exitós estar sumit ja en una crisi segons es deduiria d’algunes informacions i anàlisi? Les crisis dels partits són endògenes i no haurien de confondre’s amb les discrepàncies –de més o menys envergadura– ni amb les naturals crítiques externes. Ciutadans no està en crisi, però la seva pròpia expansió genera moviments crítics interns i exteriors i, sens dubte, una indissimulada però també natural hostilitat dels seus competidors polítics. En la crònica titulada “Foc amic sobre Arrimadas”, firmada per Iñaki Ellakuría en aquest diari (4/XII/2016), s’explica molt bé com alguns dels fundadors de Ciutadans i petits sectors de la militància –sense més cap visible que Carolina Punset i un grup que diu abanderar una nova transparència però que es presenta en els mitjans sense nom ni cognoms– retreuen a la líder catalana que fluixeja en el seu discurs davant el nacionalisme. S’està confonent, potser dolosament, una estratègia d’expansió social i electoral que requereix gestos i llenguatges determinats amb una heterodòxia doctrinal o ideològica que no existeix. Arrimadas no ha de picar aquest ham com Rivera, tampoc l’ham que li posen alguns perquè el partit s’inquieti amb les tècniques enredaires en les quals Rajoy es mou de sempre amb mestria. Ciutadans no disposa de cap més alternativa que anar fent amb el Govern cas a cas perquè el seu pacte ho va ser d’investidura però no de legislatura. I desenvolupar una estratègia parlamentària reconeixible en el seu programa i en les mesures pactades amb els populars. No s’hauria d’oblidar que pinçar Ciutadans seria, a més, una operació a què s’apuntarien el PSOE i Podem perquè el partit de Rivera fa frontera amb els tres, dels quals pot extreure nous recursos electorals o, al contrari, perdre’ls.
Una de les crítiques més apocalíptiques al president de Ciutadans consisteix en la suposada errada de no haver entrat a formar part del Govern de Rajoy. Aquesta consideració, que els que l’apadrinen suposen que serà decisiva per a Ciutadans, parteix del convenciment que el partit taronja és el receptacle, reactiu i transitori, d’electors defraudats d’altres partits, especialment del Partit Popular. Consisteix, en definitiva, en la percepció de Ciutadans com una anomalia que des de Podem o ERC es verbalitza de manera pretesament feridora: Rivera seria un “alferes” (Iglesias) a les ordres de Rajoy i la seva organització la “marca blanca” del PP (Rufián). O sigui, Ciutadans com el partit bombolla a escala espanyola la missió del qual s’ha extralimitat perquè va néixer per guerrejar a Catalunya contra el nacionalisme, negant-se-li així credencials per enarborar –a més dels valors de la cohesió nacional– els propis d’un espai espanyol centrista, liberal i laic.
I aquest sembla ser l’estat de la qüestió al qual caldria afegir que l’èxit atreu com la mel a les mosques i es vol cavalcar sobre ell amb el mateix desig d’apartar-se del fracàs i la dificultat. A Ciutadans no li passa gran cosa i el seu dèficit és de desenvolupament: necessita rematar el discurs sobre la seva identitat ideològica. Una esquerra desconcertada, un populisme creixent i un independentisme feréstec són el frame per a un bon relat liberal i de progrés. I justament en això està.
C’s necessita rematar la seva identitat ideològica amb un discurs liberal, laic i de progrés