Nir Barkat
Els colons jueus a Cisjordània, nacionalistes i radicals, poden perjudicar el futur d’Israel
ALCALDE DE JERUSALEM
La municipalitat de Jerusalem, que dirigeix Nir Barkat, té previst aprovar avui la construcció de 600 habitatges a la zona oriental de la ciutat, desatenent la darrera resolució de l’ONU que condemna els assentaments.
Quan al Consell de Seguretat de l’ONU de divendres passat 14 ambaixadors van aixecar la mà per declarar que els assentaments jueus de Cisjordània i els barris hebreus de Jerusalem oriental –inclosos el mur de les Lamentacions i el districte jueu del nucli antic– són il·legals, el representant israelià a l’ONU, Danny Danon, va esgrimir una Bíblia per argumentar que totes aquelles zones, esmentades al llibre més llegit de la història, formen part de la terra d’Israel.
El sector més ideologitzat dels 380.000 colons jueus que viuen als 131 assentaments de Cisjordània argumenta que la Bíblia és com un “contracte de compra”: certifica que Hebron (la ciutat dels Patriarques) o la regió d’Elon Moreh, situada a prop de Nablus, pertanyen al poble jueu.
Tot i això, la majoria d’israelians que es van traslladar a viure als assentaments l’últim mig segle ho van fer per motius econòmics i per complir el somni de poder viure en una caseta amb jardí a un preu molt més econòmic del que es podria aconseguir en qualsevol altra zona del país.
Les estadístiques indiquen que gran part de l’augment de població a les colònies és resultat del creixement demogràfic natural. Pocs són els israelians que es traslladen a les colònies actualment. Tot i així, assentaments com Maale Adumim ( 40.000 habitants) i Ariel (19.000), com també els més recents, de població haredí ultraortodoxa, com Modiin Elit (70.000) i Beitar Elit (55.000), s’han convertit en grans centres urbans en tota regla. En total, totes les zones construïdes de les colònies jueves ocupen un 1,7% del territori de Cisjordània, segons apunta l’oenagé de defensa dels drets humans B’Tselem. Tot i així, el projecte a llarg termini inclou un 6% del territori.
El negociador israelià i tinent coronel en la reserva Shaul Arieli, que va participar en nombroses rondes de converses amb els palestins, afirma que “cal distingir entre 290.000 colons que viuen a tres grans blocs –Gush Etzion, Maale Adumim i Ariel– dels gairebé 100.000 que viuen en petits assentaments aïllats al cor de Cisjordània”, més enllà del mur de seguretat. Aquest mur, que en molts trams és una tanca electrificada, va ser construït després dels múltiples atemptats suïcides llançats per grups radicals palestins als anys noranta i, especialment, durant la segona intifada, entre el 2000 i el 2006.
“El president palestí, Abbas, i l’anterior primer ministre israelià, Ehud Olmert, van acordar un principi segons el qual els blocs d’assentaments serien part de l’Estat d’Israel després d’un acord de pau i, a canvi, l’Estat de Palestina rebria territoris israelians en àrees properes a Gaza, Hebron i Jenín. La permuta seria metre per metre”, revela Arieli.
Les dues parts han acordat de manera no oficial bona part d’aquest intercanvi. Els palestins rebrien terrenys israelians al voltant de Gaza, a la zona de Lajish i a la vall de Maayanot al costat de Beit Shean.
Pel que fa a Jerusalem Est, territori palestí annexionat a Israel i on viuen uns 220.000 colons, els barris de majoria jueva, encara que siguin a la zona annexionada, passaran a formar part d’Israel, mentre que els barris palestins s’integrarien a Al-Quds (Jerusalem en àrab, que significa
sagrat), la futura capital de Palestina. Així es va acordar a la cimera de Camp David de l’any 2000.
Queda per decidir què passarà amb el quilòmetre quadrat més sagrat del món, la ciutat vella de Jerusalem, referent sagrat de tres religions i que inclou el mont del Temple (o Haram al-Xarif), el mur de les Lamentacions i el Sant Sepulcre.
El llavors primer ministre israelià Ehud Olmert va proposar a Camp David que la ciutat vella fos administrada per israelians i palestins amb l’ajuda d’un organisme internacional participat pels Estats Units, Jordània, Egipte, Aràbia Saudita i Marroc.
Arieli recorda que el 1967, quan Israel va expulsar Jordània de la zona, Jerusalem Est tenia tan sols sis quilòmetres quadrats i avui arriba als setanta.
Arieli considera que els 100.000 colons que viuen més enllà del mur de separació podrien romandre sota sobirania palestina o ser evacuats. Perquè això sigui viable fa falta un lideratge fort a Israel, disposat a provocar un furibund debat polític sobre el futur de l’Estat jueu que possiblement s’hauria de resoldre amb un referèndum.
Visitant colònies aïllades com Talmon –on viuen 300 famílies– i parlar amb el seu rabí, Ram Birjiau, s’entén que en cas d’una evacuació gran part dels habitants se n’anirien pacíficament a canvi d’abundants indemnitzacions. Tot i això, alguns milers s’hi resistirien per tots els mitjans. Els més radicals, com explica el rabí, comparen aquesta evacuació amb “la caiguda del Tercer Temple: un sacrilegi i traïció a l’herència divina escrita a la Torà, els cinc llibres de l’Antic Testament” (al cristianisme n’hi ha alguns d’altres).
El primer ministre, Benjamin Netanyahu, és dels pocs membres del Likud que encara dóna suport a la fórmula dels dos estats. Dirigents del partit, com l’ambaixador a l’ONU, Danon, o els ministres Yariv Levin, Israel Katz i Miri Regev, opinen més o menys el mateix que el nacionalista Naftali Bennet, partidari d’estendre les colònies i d’annexionar ja el 60% de Cisjordània, l’anomenada zona C, que segons els acords d’Oslo estan sota control total israelià, civil i militar.
Bennet concentraria la població palestina a petits cantons autonòmics (zones A iB), que ocuparien el 40% del territori restant. A la zona C hi viuen uns 100.000 palestins als quals Bennet oferiria nacionalitat israeliana i dret a vot si decidissin quedar-se.
Fa uns mesos, Benjamin Netanyahu va reconèixer davant aquest corresponsal que per a ell és un malson pensar en la possibilitat d’un estat binacional. Opina que “Israel ha de continuar sent un Estat jueu”, i va confessar que té moltes pressions dels falcons del seu partit i dels seus socis de Govern.
L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca és un alleujament per a Netanyahu. El pròxim president està a favor de les colònies. Va donar 10.000 dòlars a la Beit El el 2003. El seu gendre, Jared Kurshner, que és jueu i també ha fet donacions a les colònies, tindrà un paper molt rellevant en les relacions amb Israel. El pròxim ambaixador dels Estats Units, David Friedmann, també defensa l’expansió dels assentaments. Tot això provoca al sector més dur del Likud, del partit de Bennet i del Consell de Colons de Judea i Samaria (Cisjordània) una sensació gairebé messiànica que, a punt de complir-se mig segle del que ells defineixen com “l’alliberament”, és a dir l’ampliació d’Israel fins a la ribera del Jordà, un miracle està passant.
El tinent coronel Arieli adverteix de l’exaltació nacionalista de molts colons i diu que cal anar amb compte perquè la tassa de te d’aquests extremistes no acabi abrasant el poble d’Israel.
Els colons més extremistes asseguren que la Bíblia els dóna dret a ocupar les terres palestines Netanyahu defensa la solució de dos estats davant els falcons que demanen l’annexió de Palestina