Els temes del dia

Els reptes que es plantegen el pròxim 2017 per a les empreses culturals tant a escala nacional com internacional.

QUAN Donald Trump assumeixi la presidència dels Estats Units, el món entrarà en una altra dimensió. S’ha parlat ja molt dels efectes que això tindrà sobre els equilibris internacionals, les relacions comercials o el medi ambient. Però no s’ha parlat tant de la seva influència en la cultura. Potser és oportú recordar, en aquest sentit, que Trump ha guanyat la seva fama en reality shows televisius, concursos de miss i casinos, més que en museus, biblioteques o teatres. I, també que en els seus contactes per a la formació de govern ha ofert el càrrec de responsable del National Endowment for the Arts, l’agència federal que distribueix els ajuts a la creació, a Sylvester Stallone, els personatges del qual –el voluntariós boxejador Rocky o l’agònic soldat Rambo– van encarnar la cultura de l’entreteniment.

A Europa, el concepte de cultura s’arrela en el classicisme grecoromà i el seu pòsit de reflexió crítica. És a dir, en la concepció de la cultura no com un entreteniment, sinó com una eina de coneixement, de creixement i d’alliberament personal. És cert que ara les noves tecnologies i les xarxes socials no sempre afavoreixen aquest model reflexiu, en fomentar, al contrari, la profusió de continguts i el seu consum veloç. Però és cert, igualment, que perviu una idea de cultura més rica i nutritiva que la vehiculada per, diguem-ne, un film d’acció. I que té els seus paladins en instàncies governamentals. Sadiq Khan, alcalde de Londres, va afirmar al juliol quan va obrir l’ampliació de la Tate Modern: “Integrarem la cultura en la planificació general, perquè la cultura contribueix de manera essencial a fernos millors persones”.

Aquest impuls cultural que reivindica Khan necessita institucions-far, com la mateixa Tate, que no només rivalitza amb museus dels Estats Units com el MoMA, sinó que a més ha contribuït decisivament a renovar el South Bank de Londres. Però, naturalment, requereix també un ventall de continguts, consolidats o innovadors, sense els quals la cultura s’esllangueix. En aquest sentit, el 2017 s’anuncia prometedor, per exemple en l’àmbit de la creació plàstica i de l’art com a camp de debat social. En el seu transcurs, Europa acollirà tres grans manifestacions culturals: la Biennal de Venècia, la Documenta de Kassel (amb un primer tram a Atenes, gest de solidaritat artística amb un país molt danyat per la crisi) i l’Skulptur Projekte Münster, un desplegament d’obres monumentals que se celebra un cop cada dècada. Aquests tres esdeveniments esperen prop de dos milions de visitants, una àmplia audiència que testifica la vitalitat de la cultura a Europa, malgrat les diverses dificultats amb què ensopega.

D eia Albert Camus que “sense cultura, sense la relativa llibertat que ens aporta, la societat, fins i tot aquella que sembla perfecta, esdevé una jungla”. Sembla lògic, doncs, reclamar a les institucions unes inequívoques polítiques de suport a la cultura: ara són insuficients pel que fa als pressupostos i al marc legal.

El cas espanyol és, en aquest aspecte, sagnant, com proven l’impost sobre el valor afegit (IVA) que grava les activitats culturals, les reserves a l’hora d’incentivar polítiques de mecenatge i la urpada de la pirateria. L’anomenat IVA cultural, que el 2012 va apujar del 8% al 21%, supera de molt el que s’aplica en països de la zona euro (entorn del 10%) i és un sever càstig governamental al desenvolupament de la cultura. Recentment s’ha abaixat al 4% l’aplicat a la premsa i els llibres digitals. Però molts productes i activitats culturals –entrades per al teatre o els concerts, etcètera– pateixen aquesta taxa excessiva que allunya els consumidors de cultura i compromet la viabilitat de les empreses que la promouen. A l’octubre es va aprovar, amb el vistiplau de tots els grups, tret del Partit Popular, una proposició no de llei en què s’instava el Govern central a reduir ja l’IVA cultural. Fins i tot els conservadors van acceptar, en el seu pacte amb Ciutadans, una reducció al 10% d’aquesta taxa. Però, fins ara, i malgrat l’anunci de reduccions, continua en el 21%.

Pel que fa a la llei de mecenatge, la política conservadora tampoc no ha satisfet el sector. Aquesta norma va ser un compromís incomplert de l’anterior legislatura. I no hi ha signes, malgrat el que ha dit el ministre d’Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, que s’hagi de concretar aviat. El ministre d’Hisenda sempre ha frenat les peticions del sector empresarial, que aspira a desgravacions de fins al 60% pel patrocini d’activitats culturals.

F inalment, abordarem la pirateria, que afecta greument la indústria del cinema, els videojocs, l’edició, etcètera. Centrem-nos en aquesta última. Fonts del sector editorial afirmen que les seves dues prioritats són augmentar el nombre de lectors de llibres i contenir l’avenç de la pirateria. Xifren en 390 milions el nombre de descàrregues il·legals de llibres que es produeixen a la xarxa. El 2014 es va aprovar la reforma de la llei de la Propietat Intel·lectual, que pretenia contenir els danys de la pirateria. Però, a causa de la lentitud judicial, resulta que ara n’hi ha més. De les prop de 500 sol·licituds de retirades de webs de continguts audiovisuals il·legals cursades en dos anys tan sols n’han prosperat un terç. Sense una política més efectiva, el sector del llibre, que ocupa 30.000 persones i experimenta una lleugera recuperació després dels estralls de la crisi, afronta un futur difícil. Això seria preocupant en qualsevol temps o lloc. I ho és més en un país on el consum cultural és baix: quatre de cada deu catalans no van llegir un llibre l’últim any; i els altres sis van dedicar una mitjana de tretze minuts diaris a la lectura, mentre que la televisió s’emporta quatre hores, i no parlem d’altres pantalles, com les de telèfon. La qual cosa ha tingut també efectes econòmics perniciosos. Segons el PSOE, la indústria cultural espanyola, que l’any 2011 aportava el 4% del PIB (i ocupava mig milió de persones), hi aporta ara només el 2,5%.

És per això que han de ser benvingudes iniciatives públiques com la campanya “Fas 6 anys. Tria un llibre”, gràcies a la qual gairebé la meitat dels 83.000 nens que complien 6 anys el 2016 han recollit vals canviables per un llibre amb què iniciar la seva biblioteca. I han de ser benvingudes tant pels efectes comptables ja descrits com perquè encoratgen en els més petits un acostament a la cultura que és la millor manera de garantirli demà un millor tracte del que rep avui.