El ventall i l’herència
La detenció del regidor vigatà de la CUP contribueix a mantenir encesa la brasa de les emocions independentistes. Fa mesos que un seguit de dades i d’informacions indiquen que aquest moviment podria (repeteixo el condicional: podria) haver entrat en un cercle viciós: a les dificultats objectives del pacte de Junts pel Sí amb la CUP, que ja van costar el coll de Mas, s’hi afegeixen la rivalitat entre ERC i PDECat, les enquestes a la baixa, les dificultats objectives per mantenir el full de ruta i un cert cansament en els entorns més ingenus del procés.
Aquest cansament és constatable en el fet que les concentracions convocades per acompanyar els líders encausats, essent importants, no estan a l’altura dels registres espectaculars que van catapultar l’independentisme com a corrent català dominant. Per això, els encausaments del TSJC, les ordres de detenció de l’AN i les sentencioses argumentacions del TC funcionen, per al foc emotiu de la independència, com un ventall d’espart o un manxall dels que en temps passats s’usaven per avivar les brases minvants a les llars de foc.
Les dificultats del camí (molt superiors a les que els propagandistes del procés anunciaven) obliguen a situar els seguidors independentistes en posicions defensives i això entra en contradicció amb l’optimisme i la il·lusió que havien caracteritzat el moviment sobiranista. Certament, la pressió judicial aconsegueix de transformar la fatiga en brases emotives, però també contribueix a fomentar la desconcertant sensació de déjà-vu, de repetició de pantalles suposadament passades. Ara bé: la detenció del regidor vigatà (com la de l’alcaldessa de Berga) ha estat tan sorollosament reclamada que pot ser llegida com un gest políticament obscè. Segur que els convençuts tindran un motiu més per enutjar-se amb Espanya, però els sectors dubitatius tindran un motiu més per preguntar-se si el procés és una obra estètica o política.
Mentrestant, a Madrid també hi ha trifulques. I no em refereixo a les de Podem, entre Iglesias i Errejón, que serveixen, com anteriorment es va veure amb la defenestració de Pedro Sánchez, per alimentar aquests programes televisius en què el format reality s’aplica a la política per tal que el cor i les vísceres es confonguin amb les ideologies a benefici dels índexs d’audiència. Em refereixo al gest d’Aznar. Tothom l’ha interpretat en clau psicològica. Però és política pura. Un sector del PP es reagrupa silenciosament sota el paraigua moral d’Aznar per abatre Sáenz de Santamaría. Ella ha de passar per un congost difícil. El congost de Catalunya. Si fa concessions serà atacada. I si no en fa, també. Al final del congost, l’esperarà Aznar amb la seva nova mainada. Potser amb la jove Cayetana Álvarez de Toledo. Rajoy ha guanyat però aviat entrarà en la fase final de la presidència (la que els americans anomenen de l’ànec coix): començarà a ser més important l’hereu que no pas ell. La pubilla de Rajoy és Soraya. La d’Aznar sembla clar que no.
Un sector del PP es mou en silenci sota el paraigua d’Aznar per abatre Soraya