Reforma per a la qüestió catalana?
La qüestió catalana es pot plantejar des de dos punts de vista: des del catalanisme polític clàssic i des de les exigències actuals dels partits nacionalistes. Vegem l’un i l’altre.
El catalanisme polític pretenia bàsicament tres objectius: un poder polític autònom dotat d’àmplies competències; considerar el català com a llengua oficial, en igualtat de condicions amb el castellà; i una protecció especial de la cultura, a causa d’aquesta peculiaritat idiomàtica. Aquests objectius es van assolir de sobres als anys vuitanta, després de la Constitució i l’Estatut. I es van assolir perquè eren raonables: o bé estaven basats en fets objectius (la llengua catalana i la cultura que en deriva), o bé responien a un desig àmpliament compartit (un poder polític autònom). La força d’aquest catalanisme polític, amb vocació de transversalitat, es basava en un estès consens social i ideològic.
Tot i això, la Generalitat estatutària, des del començament, va estar governada per CiU, un partit nacionalista amb el fort lideratge carismàtic de Jordi Pujol. Aquest partit i aquest líder, tot i que ho amagaven, no estaven en la línia del catalanisme polític que hem assenyalat sinó que eren nacionalistes i les seves intencions eren unes altres: utilitzar la Generalitat com a instrument per crear un grau de consciència nacional que permetés, quan l’ocasió fos propícia, separar-se d’Espanya i crear un Estat independent.
El “procés” no parteix del 2012, després de la manifestació de l’11 de setembre, sinó del 1980, després de l’elecció de Pujol com a president de la Generalitat. Allà va començar la construcció nacional de Catalunya, llavors es va començar a fer
país des de les institucions, és a dir, a influir decisivament en les consciències individuals amb la finalitat de crear les condicions perquè una majoria de catalans trenquessin els seus vincles emocionals amb Espanya i decidissin separar-se’n.
En aquests 32 anys s’ha desenvolupat una agenda oculta basada en diversos factors, entre els quals dividir els ciutadans en catalanistes i espanyo-continuïn listes, en bons i mals catalans; considerar que tota crítica al nacionalisme català era un atac a Catalunya, així com també que Espanya (anomenada Estat espanyol) és un ens exterior i opressor dels catalans, causa de tots els mals; escampar que només el català és la nostra llengua pròpia, relegant a simple llengua oficial el castellà, imposada perquè és la de l’Estat; qualificar els poders de la Generalitat d’insuficients i acceptar l’Estatut només com un instrument per a la construcció nacional, utilitzant per això la llengua, l’ensenyament i els mitjans de comunicació.
Amb el temps, sota aquest adoctrinament, molts catalans es van creure el fals càlcul de les balances fiscals amb què es pretenia demostrar que Espanya ens roba i, en els durs anys de la crisi econòmica, també van creure que Espanya era un Estat en fallida i que formar-ne part era la causa de tots els nostres mals. A partir del 2010, les consignes van canviar: sobirania, dret a decidir, independència, ruptura, desconnexió. Això és el que avui anomenem “qüestió catalana”. Tanmateix, i malgrat tot això, en les eleccions l’independentisme no ha estat mai majoritari, encara que els seus partidaris parlant en nom de Catalunya.
Una reforma constitucional pot solucionar aquest conflicte? Els independentistes convençuts no crec que canviïn de parer per una simple reforma constitucional. Una constitució és una norma general per a tothom, no pot fer excepcions que no siguin raonables, i aquestes (autonomia, llengua, cultura), com hem vist, ja són des del principi a la nostra Constitució. Tot i això, potser l’Estat de les autonomies en conjunt funcionaria millor si s’introduïssin algunes modificacions en el text constitucional, en realitat molt poques, generals per a tothom i no específiques per a Catalunya.
Per a altres canvis necessaris –finançament, integració en l’Estat, col·laboració entre administracions– no fan falta necessàriament reformes constitucionals: n’hi hauria prou amb canvis legals i de pràctiques polítiques.
Aquesta millora del conjunt, en un Estat que no funciona malament, prendria arguments als partidaris de la independència i faria reflexionar els qui mantenen dubtes. Però, sobretot, el que s’hauria de fer és replicar amb dades i arguments les mentides i falsedats a favor de la independència, exposar amb claredat la situació en què quedaria Catalunya després i convèncer els catalans dels molts avantatges que ens suposa pertànyer a Espanya i a la UE, de les quals quedaríem exclosos.
Reformem la Constitució en el que sigui necessari perquè funcionin millor les institucions espanyoles, però no per complaure uns partidaris de la independència que només quedaran satisfets si l’aconsegueixen. La qüestió catalana actual no es resol amb una reforma de la Constitució sinó amb una derrota del nacionalisme a les urnes.
Les millores en el text constitucional han de ser molt poques, generals per a tothom i no només per a Catalunya
La qüestió catalana actual no es resol amb una reforma de la Carta Magna sinó amb la derrota del nacionalisme