‘Sostenella’

Per bé que s’han mogut algunes peces, han canviat els equilibris parlamentaris i, sobretot, s’ha esquerdat l’esquema bipartidista que, des de la transició política, havia definit la política espanyola, malgrat tots els terratrèmols, res no ha canviat respecte al conflicte català. Acaba l’any talment va començar, amb la mentalitat del frontó, la repressió sistemàtica, la nul·la capacitat de fer política, i un “Fuenteovejuna, todos a una” dels partits espanyols (a excepció única de Podem), que, davant d’Espanya, actuen amb la mentalitat imperial que ha definit l’Estat des del seu naixement. És a dir, ni conservadors, ni socialistes, ni dretes, ni esquerres, ni centres migrats, ni extrems poblats, no hi ha ni pluralitat, ni heterodòxia, ni modernitat, sinó un únic pensament, de tall contrareformista, que davant del conflicte català no té cap escrúpol en estressar, foradar i sovint dinamitar l’Estat de dret. Acabem, doncs, l’any amb una estrident operació diàleg tan roïna i falsa com pomposa i sorollosa, i per tal que no ens despistem, l’acompanyen amb detencions policials i dates de judici...

Atès que res no és nou, ans al contrari, és un guió de segles que sembla que els polítics espanyols es fan a sobre, abans de sortir de casa, no hi ha gaire a analitzar, més enllà dels detalls i les contingències de cada moment. En aquest cas, i de manera especial, el patètic paper que ha decidit fer el PSC, atrapat en un territori de servitud que l’obliga, dia rere dia, a fer d’escarràs de l’obsessió uniformitzadora del PSOE. Ja no cal preguntar-se on és aquell socialisme català que tant va ajudar a consolidar els drets de Catalunya i que va ser clau en la defensa de l’idioma i de la identitat. No cal, perquè aquell socialisme catalanista va fugir de les sigles, alhora que ho feien els insignes socialistes catalans que les varen abandonar, i van deixar-les buides de contingut i d’esperança.

Però fins i tot acceptant que el PSC s’hagi quedat en l’esquelet del que va ser, calia arribar tan enllà en la renúncia? Tan lluny, en acotar el cap, posar-se de genolls i demostrar que és un partit bon minyó, servil amb els interessos de l’Estat, fins al punt d’arribar a la delació de líders catalans? La imatge del diputat del PSC anant al jutjat a consolidar la denúncia contra Carme Forcadell, la presidenta del seu propi Parlament, és la metàfora extrema d’aquesta vergonya que enfonsa el vell partit catalanista. Avui és una caricatura del que fou, una broma de mal gust, l’esperpent, tot manllevant Valle-Inclán, en què es transformen els herois quan perden la grandesa. Ho és tant, que ni tan sols accepten el caràcter de nació de Catalunya si no és acotada a la idea sentimental, talment em va assegurar Iceta en una entrevista amb Cuní. És a dir, ens deixen ser emocionalment nacionals, però res de ser-ho legalment. Tanta generositat, certament, impressiona. Impressiona de pena.

El PSC està atrapat en un territori de servitud que l’obliga a fer d’escarràs de l’obsessió del PSOE