El Carner de Coll
Aquests dies ha arribat a les llibreries una obra d’una enorme transcendència, que ens hauria de fer sentir orgullosos com a catalans: el primer volum de l’edició crítica de l’obra de Josep Carner, a càrrec de Jaume Coll. Se’n preveuen vuit toms, que aviat és dit! El que obre la sèrie abasta els llibres de poesia publicats entre 1904 i 1924 —per tant, de Llibre dels Poetas a La inútil ofrena—.
La poesia de Carner constitueix, per molts lectors, entre els quals em compto, la més alta consecució moderna d’aquest gènere en la llengua d’Ausiàs March. El barceloní va escriure molt, i va reescriure encara més, producte del seu obsessiu afany de perfeccionisme. És per això que la seva lírica va patir nombroses modificacions de tota mena, fruit de la seva insistència “en la revisió o reescriptura del text”, amb la intenció de millorar sempre l’obra, d’afinar-la encara més. En la seva introducció, Coll explica que, a Carner, “li interessa moltíssim més escriure nous poemes que copiar i rellegir els antics, una infinita molèstia”. Sigui com vulgui, el príncep no va defugir mai aquesta “infinita molèstia”, no va deposar mai el seu compromís: i el fruit primoter d’aquest compromís radical —model de consciència màxima d’un escriptor— és el volum Poesia, 1957, una obra fonamental de la literatura catalana de tots els temps.
J. C. (això és, Jaume Coll) s’ha passat “no menys de trenta anys de recerca, de treball continuat, de tenir sempre el mateix projecte al cap” (i res no fa sospitar que, d’ara endavant, deixi de dedicar ni un sol dia a aquesta obra colossal: el pla imposa!). L’esforç, del qual ara admirem la primera monjoia, ha costat molts d’anys i molts de treballs i maldecaps (“però és que no hi ha joia sense un dany subtil”). Li n’hem d’estar molt agraïts. El poeta més gran de la nostra tradició comença a tenir allò que tant exigíem: una obra crítica a l’altura de l’excel·lència del seu vers, feta amb criteris científics sòlids, que vagi restituint als versos la seva “vestidura veritable”.
D’aquests volums, n’ha de gaudir qualsevol lector de poesia. Alguns d’ells, novells, potser hi descobriran per primer cop el cabal lluminós de l’obra carneriana (quin goig!). Potser faran com el poeta: “Veuré per la finestra la calma del paysatge”. I li acabaran donant tota la raó quan rubrica: “Jo seré un bon notari tot plè d’eternitat”.