Espurnes d’un gran conflicte
La prospectiva del 2017 és òbviament incerta, però els fets que han ocorregut al llarg de l’any que s’acaba dibuixen un panorama de canvis de gran envergadura. Els efectes del Brexit, la victòria de Trump, el terrorisme gihadista i el moviment migratori canviaran l’ordre mundial. Les espurnes de terror que han sacsejat tantes parts del món en els últims dotze mesos –Berlín és l’últim sotrac– són presagis d’una guerra global que tindrà múltiples escenaris i causes dispars i en molts casos il·localitzables.
El nou ordre ja està operant però ningú és capaç de desxifrar-lo. No sabem com controlar, ni tan sols entendre, la velocitat del canvi que afecta la política, les relacions humanes i la socialització de la informació i el coneixement.
El factor humà serà determinant. Donald Trump prendrà possessió el 20 de gener i anuncia canvis que trenquen amb les formes i el fons sobre com els seus antecessors han liderat les democràcies occidentals durant bona part del segle passat.
Caldrà jutjar-lo pels fets, però l’equip designat per executar procedeix del món de les finances, de rics molt notoris i de militars de l’ala més dura de l’exèrcit. Són persones que parlen un llenguatge més propi de la guerra freda.
Trump ha anunciat en un tuit que els Estats Units han d’augmentar les seves capacitats nuclears fins que el món torni a la sensatesa respecte als arsenals atòmics. El missatge és críptic però indica fins a quin punt els equilibris de la seguretat internacional canviaran de registre perquè les situacions seran força diferents.
Trump ha establert unes relacions d’amistat amb Vladímir Putin que no existien amb Barack Obama ni amb George W. Bush. S’entén que vol establir una sintonia especial amb Moscou per derrotar l’Estat Islàmic i per fer una certa causa comuna contra la Xina, que és la principal amenaça a l’hegemonia nord-americana al món.
Putin pot deslliurar-se del pes de les sancions europees per haver-se empassat d’una urpada Crimea i per intervenir directament a Ucraïna per protegir la zona oriental del Donbass que té llaços culturals i lingüístics russos. El que pot ocórrer en les tres repúbliques bàltiques, membres de l’OTAN i de la Unió Europea, és impredictible. Potser la implicació occidental directa en territoris que van ser soviètics va ser una mica precipitada.
Rússia va ser humiliada des de la caiguda del comunisme i el desmembrament de l’imperi soviètic. Putin vol recuperar la iniciativa i totes o part de les 14 repúbliques que es van independitzar.
Del triangle que es perfila entre Washington, Moscou i Pequín, Europa n’és absent com a actor principal. L’Aliança Atlàntica garantia la seguretat d’Europa Occidental davant el Pacte de Varsòvia, que era un protectorat de Moscou. Si l’OTAN es debilita o no té el lideratge necessari dels Estats Units, tots els fantasmes que han agitat Europa al llarg del segle passat es poden despertar.
Una de les condicions que posa Trump per al manteniment de l’Aliança Atlàntica és que cada país europeu ha de participar amb una proporció equivalent al 2% del PIB en la seguretat i defensa col·lectives. El paraigua nord-americà, tenint en compte les promeses de Trump, es plegarà i Europa haurà de construir la seva pròpia seguretat.
El gihadisme de procedència islàmica i el populisme xenòfob que treu força a tot arreu d’Europa tenen una relació inqüestionable. El príncep Carles d’Anglaterra no se sap si regnarà però sol exposar els seus punts de vista amb certa freqüència i llibertat. En una intervenció a la BBC el dia 22 d’aquest mes va dir que l’odi a les religions està creixent fins al punt d’augmentar el nombre de refugiats que fugen de la persecució. Segons dades de l’ONU, el nombre de persones que van abandonar la seva terra el 2015 va créixer en 5,8 milions de persones amb un total de 65 milions que estan desplaçats a causa de les guerres, la fam i l’odi.
Els atemptats gihadistes a Europa l’any 2016 il·lustren les tensions que s’amaguen sota la superfície de societats desconcertades per la crisi i per l’arribada massiva d’estrangers. En comptes d’abordar la qüestió des d’un punt de vista humanista, la correcció de la corba demogràfica o el creixement econòmic que ha comportat l’arribada massiva de forasters, la por s’ha apoderat de sectors socials europeus que voten cada vegada en una proporció més gran partits xenòfobs i nacionalistes.
L’argumentari del Brexit va descansar sobre aquestes pors. La victòria de Trump també. S’està imposant el criteri de la força en comptes de la negociació i el consens. Sembla com si el món es preparés per a una confrontació que, evidentment, no serà com les anteriors però sí que crearà més odi i indiferència cap als que pateixen a dins i fora de cada país. La història no es repetirà al peu de la lletra però sí que els populismes dels anys trenta que van portar a l’últim gran conflicte mundial poden aparèixer de forma diferent però igualment nociva. El menyspreu a l’altre està desenvolupant el relat construït aquest any 2016.
La por s’ha apoderat d’amplis sectors socials que voten cada cop més els partits xenòfobs i populistes