Rèquiem dels noranta
La dècada dels noranta va descarrilar abans d’hora. No només vam entonar el seu rèquiem quan van començar a caure, una darrere l’altra, les primeres víctimes que l’epidèmia de la sida va estigmatitzar amb aquelles nafres a la pell per acabar cosintles com si fossin ànecs de fira. Érem joves i absolutament moderns, seguint el mandat rimbaudià, però la perversa unitat que formaven sexe i mort va ser la pedra que la nostra generació va haver de suportar dins de la sabata. Recordo tants amics que esperaven amb angoixa els tres mesos que havien de transcórrer per fer-se les anàlisis de sang, després de fotre un clau amb massa desig i poca protecció. Tot i així, calia ballar, celebrar les llargues nits en les quals un pop optimista, condimentat amb funk i soul, feia ondular les cintures i convidava a creure en el futur.
Estrenàvem llibertats –o això crèiem–, encapçalades per l’alliberament dels homosexuals, mentre un nou feminisme de guerrilla alertava del perill de la tornada a casa de les dones: “Una dona a partir dels 40 té més probabilitats de patir un atac terrorista que de casar-se”, escrivia Susan Faludi a Reacció.
Recordo la nit glaçada que vaig conèixer George Michael a Le Palace parisenc, era l’octubre del 92, en una festa organitzada per la drag queen Susanne Bartsch, que recaptava fons per a la lluita contra la sida. Love Ball, es deia la festa; punxava Boy George i Naomi Campbell lluïa els seus lluentons. I a la pantalla, moda i música s’abraçaven estretament amb el vídeo Freedom, que resumia la declaració de principis dels anys noranta: llibertat sense por ni prejudicis, glamur, festa, joventut i bellesa. “De vegades la roba/ no fa l’home/ Jo m’agafaré a la meva llibertat”, cantava Michael rebentant la pista. El meu col·lega Carlos Puig, que llavors ja gastava do de gents, el va saludar com si la nit abans haguessin sopat junts. Era proper i divertit. Va ser el primer que no va utilitzar les top
models com si fossin gerros, i sempre s’asseia a la primera fila de les desfilades de Thierry Mugler i les seves dones amb espatlles de superheroïnes. En aquell temps ja havia perdut la seva parella, el dissenyador Anselmo Feleppa, víctima del VIH, i navegava a contracorrent, lluitant contra una reguera d’addiccions. Però, a diferència d’altres estrelles, acceptava públicament les seves debilitats encara que sense renunciar a l’orgull; va plantar la seva discogràfica i va criticar la hipocresia social i política quan un policia li va parar una trampa en uns urinaris de Beverly Hills.
Pot ser que Michael, com tants, visqués anys de prestat, representant una generació que es va destapar escumejant però els valors de la qual, les vides de la qual, van agonitzar mentre sorgia un nou món envasat al buit, menys eufòric, més políticament correcte, però igual d’immadur.
Michael va representar una generació les vides de la qual agonitzaven mentre sorgia un nou món