La revolució pendent
El 2016 ha portat videojocs sorprenents, però també ha deixat anhelades grans innovacions al tinter
Per als analistes i usuaris de videojocs, cal reconèixer-ho, el 2016 no ha estat l’any de la revolució que ens pensàvem. L’epopeia de ciència-ficció No man’s sky, de Hello Games, s’esperava com el llançament de l’any, un títol cridat a revolucionar la mecànica i l’articulació dels jocs de món obert, amb la promesa de mons pràcticament infinits generats per mecànica procedimental. El joc no només no va complir les expectatives generades, sinó que va provocar força controvèrsia i, fins i tot, va rebre acusacions d’estafa. A pilota passada és fàcil assenyalar errors en la seva esquizofrènica naturalesa simultània d’indie i blockbuster, però esperem que tots n’hagin après alguna cosa.
El joc continua rebent actualitzacions, i no s’ha de descartar una eventual redempció. No en va, un dels millors títols del 2016 no és un original, sinó l’ampliació que actualitza un dels millors títols de l’any anterior: Blood and wine, apèndix de l’aclamat The witcher III: Wild hunt (2015), produït per CD Projekt. Blood and wine proposa portar l’èpica medieval nòrdica de les novel·les d’Andrzej Sapkowski –boreal en el disseny artístic i narratiu– als càlids paisatges d’una Toscana veïna dels Alps i anomenada Toussaint on el nostre heroi bruixot, Geralt de Rivia, viu aventures jovials i coloristes, una recompensa final per al guerrer i també una mirada singular a les diferents tradicions i llegendes cavalleresques del nord i el sud del continent.
Parlant de redempció i bellesa, el 2016 almenys va saldar un compte pendent amb aquesta expressió artística digital: per fi va veure la llum The last guardian, de Fumito Ueda, nou anys després de ser anunciat. Malgrat una certa falta de poliment final, l’artista japonès torna a demostrar que domina la creativitat en les mecàniques i el vincle emocional del jugador amb les seves criatures. La primera vegada que, fa un lustre, vam veure en Trico, una quimera gegantina d’ocell i gos, vam saber que Fumito Ueda faria que ens espremés el cor i que ens oferiria una experiència emocional i jugable, actualment inaccessible a cap altre creador de la indústria. Va complir.
No és poca cosa. Les expectatives comencen a ser un dels elements de judici més importants per a les produccions d’aquesta indústria, potser per la manera com ens conviden a concebre ideals platònics del lleure electrònic que després la realitat no atén. És el mèrit més gran d’Uncharted 4: El desenlace del ladrón. Cap altre títol no n’havia generat tantes, i no només les va atendre, sinó que es va guanyar el títol d’obra mestra. L’estudi Naughty Dog, creadors de l’incontestable The last of us, va tornar a demostrar que no té rival al sector quant a ritme narratiu, el seu principal capital, però tampoc en l’excel·lència tècnica, l’escriptura dinàmica i un sentit de l’acció i l’espectacle que fins ara es pensava que només estava a l’abast de la narrativa cinematogràfica. L’últim episodi de les aventures de Nathan Drake, l’heroi aventurer més ben escrit d’aquesta jove expressió cultural, ha estat tot el que calia esperar i més, una demostració que aquell bastidor de la consciència sobre el qual descansa la nostre ànsia d’aventures ni caduca ni es panseix.
La mateixa excel·lència que atresora, en una altra escala, el shooter, Overwatch, de Blizzard, que combina accessibilitat, dinamisme i frescor per seduir tant neòfits en el tema de disparar com especialistes consumats. Sens dubte, i en això hi ha unanimitat crítica, parlem de l’experiència en línia més satisfactòria del 2016. En un any en què tot havia de canviar, amb ulleres de realitat virtual –un complement tècnic que encara ho ha de demostrar tot en aquest sector–, aquestes sorpreses eviten l’avorriment. Pel que fa a la programació independent, hi ha dos títols que han centrat l’atenció dels paladars gurmet: The witness i Firewatch. El primer, una creació de Jonathan Blow, ofereix una illa per explorar i intentar resoldre els misteris amb puzles, tan captivadors a escala intel·lectual com estètica, un títol indispensable per a nostàlgics d’aquella acurada parsimònia amb què Myst desplegava els seus encants i espremia meninges. Firewatch, també captivador visualment, desplega la història tèrbola i intrigant d’un vigilant d’incendis, sol en un bosc, i comparteix amb The witness la nul·la urgència en el seu desenvolupament, un altre títol per a cervells actius i curiosos, per a jugadors educats, que té molt de novel·la introspectiva i que revela que, fins i tot amb revolucions pendents, aquesta expressió cultural cada any es torna més complexa i expressiva.