Un bon bisbe
JAUME CAMPRODON I ROVIRA (1926-1916) Bisbe emèrit de Girona
Quan van nomenar Jaume Camprodon i Rovira bisbe de Girona, la revista Ressò, editada per Acció Catòlica de Santa Coloma de Farners, el va rebre amb aquesta salutació: “És un bon capellà amb experiència de capellà”. Després d’exercir 28 anys com a bisbe de Girona, del 1973 al 2001, de Jaume Camprodon –que va morir el dia de Sant Esteve als 90 anys– es podria dir també que va ser un “bon bisbe”, dels que deixen empremta, amb un tarannà senzill, proper al territori i a la gent, molt en la línia del que ara propugna el papa Francesc.
Jaume Camprodon havia nascut a Torelló (Osona) el 1926 i va entrar al seminari de Vic just després de la guerra. Ordenat el 1949, va exercir a Seva, Sant Joan de les Abadesses, Taradell i Vic. El 1955 va passar a ser director espiritual del seminari menor de Vic i l’any 1963 va obtenir del bisbe, Ramon Masnou, el seu mentor, el permís per traslladar-se a París a estudiar catequesi a l’Institut Catòlic. Un any després el reclamava com a rector de Calaf i poc després era traslladat a la parròquia de Crist Rei de Manresa, on durant quatre anys va fer una important tasca pastoral seguint les recomanacions d’obertura del Concili Vaticà II. L’any 1971, el bisbe Masnou el nomena vicari de pastoral, després d’una consulta entre els sacerdots de la diòcesi.
El 2 de setembre del 1973 va ser nomenat bisbe de Girona, per substituir un autèntic pes pesant com Narcís Jubany, que havia passat a la diòcesi de Barcelona. Pocs dies després, quan encara no havia estat consagrat, presidia a Castelló d’Empúries una missa exequial per al capellà Joan Alsina, assassinat a Xile. I la primera gran decisió, que sorprengué a tothom, va ser la renúncia a viure al palau episcopal per anar a un pis de lloguer. Una de les seves cartes al Full Parroquial més recordades és aquella on deia que “l’Església ha de tornar a Natzaret”. Després vindran altres fites com la inauguració de la Casa d’Espiritualitat de Banyoles, la primera Pasqua Jove i l’impuls al Centre Cristià dels Universitaris, el pla de reflexió pastoral i la constitució del consell pastoral diocesà, la creació del fons comú diocesà, la inauguració del Museu d’Art de Girona (que reunia les col·leccions del Museu Diocesà i la Diputació) i més endavant la creació de la delegació episco- pal de pastoral social i els secretariats de pastoral obrera, penitenciària i de joves.
Camprodon va viure els anys difícils de la transició. Ell encara va haver de “presentar-se” davant Franco a El Pardo. Però l’octubre de 1975 va enviar una homilia prou crítica, per ser llegida a les parròquies, sobre les últimes execucions del franquisme que en el darrer moment va haver de fer retirar. L’any 1991 al Full es va publicar un editorial titulat “Política i moral” que criticava “la propaganda milionària i electoralista de la Generalitat”, que va provocar una dura rèplica del president de la Generalitat Jordi Pujol. El bisbe va aclarir que es ratificava en la importància de la moralitat en la política, tot i que es desmarcava del contingut literal de l’article.
Cal remarcar també el paper d’equilibri que va tenir el 1995 en el concili provincial Tarraconense, on els capellans gironins van ser dels més actius i avançats en les seves propostes.
L’any 2002 Camprodon va refusar la Creu de Sant Jordi . Ho va justificar apel·lant al cardenal Vidal i Barraquer quan deia que “el millor guardó per a un prelat és la creu pectoral i ja tenim massa creus en la vida per rebre’n una altra”.
Tal com era la seva voluntat, el seu cos serà lliurat a la ciència. La missa exequial se celebrarà demà a les 11 del matí a la catedral de Girona.