En la diversitat
La crítica és una part substancial del teixit industrial i creatiu del sistema cinematogràfic, en un grau d’influència que no és comparable en les altres arts. I això no ho diuen només els crítics altius per fer-se valdre, sinó els que porten les regnes del transcurs comercial de les pel·lícules. Al llibre Sexo, mentiras y Hollywood (Anagrama), Peter Biskind radiografia les entranyes de la distribuïdora Miramax, i es pot comprovar com els seus dirigents, els temibles germans Weinstein, han donat sempre una gran importància a una bona crítica d’una pel·lícula independent, o al ressò que hagués tingut en un festival, o ens uns premis corporatius, com un vehicle per obtenir-ne rèdit econòmic i cultural. Potser les pel·lícules més grans no ho necessiten tant, però les independents sí. I per això, pensaven els Weinstein, els films s’havien de cuidar un a un, estenent l’opinió favorable que siguin capaços de suscitar.
I sobre aquesta cura es poden arribar a construir les bases sòlides d’una indústria i d’una continuïtat artística. Aquesta idea s’ha estès a molts professionals de la producció i de la distribució europeus, que saben el valor que té aquesta incidència qualitativa en les pel·lícules. Que l’associació de productors catalans PAC hagi triat Albert Serra com a nou president és tota una declaració de principis sobre aquesta qüestió: els grans films independents es construeixen sobre la convicció de la seva fortalesa artística. I l’exemple de Serra, en un any que La mort de Louis XIV és reconeguda a tot arreu excepte als Goya, n’és un cas d’estudi.
A partir d’aquesta consciència que el cinema necessita la crítica, s’entén molt bé per què ha inquietat la desaparició del programa Cinema 3 que Jaume Figueras ha conduït a TV3 des del 1984, i que s’havia convertit en un dels tres o quatre programes emblemàtics de la història de la cadena. La desaparició del programa se sent com una pèrdua perquè és evident que, ara per ara, no serà substituït per res que s’hi pugui assemblar, o per res que el pugui millorar. Cinema 3 ha estat un programa no essencialment promocional, sinó periodístic i crític, que no tractava exclusivament de les estrenes multitudinàries, tot i que també hi tenien lloc, sinó que sabia fer de la diversitat una marca d’estil. Era en la convivència amb tots els formats industrials que el cinema independent en treia un gran profit, perquè els films que hi sortien sabien que serien tractats amb la mateixa solvència, la mateixa importància, el mateix entusiasme i la mateixa ironia distanciada que Figueras i el seu equip imprimien a la seva mirada. I aquest exercici de pluralitat fluïa de manera natural, sense necessitat de proclamar-ho: tothom que s’ho mereixés hi tenia el seu lloc, d’una superproducció a un documental de creació, fent entendre que es necessitaven mútuament, sempre que no fossin obres oportunistes. A la seva manera Cinema 3 ha estat un mirall de la pròpia diversitat del cinema a Catalunya: el programa va néixer en un moment molt baix del cinema català, però després ha sabut acompanyar-lo i donar-li valor quan els films importants han arribat, i en conjunt s’ha convertit en un dels nostres referents culturals del segle XXI.
Sense crítica el cinema deixa de ser indústria cultural. La desaparició de Cinema 3 és un símptoma de ceguesa, i s’hi haurà de posar remei.
La desaparició de ‘Cinema 3’ és un símptoma de ceguesa que caldria remeiar