“M’apassiona mirar a la llunyania”

Tinc 55 anys. Sóc argentí, tinc una casa a Buenos Aires i una altra a Cabrera de Mar, però visc pel món. Separat amb quatre fills. Em vaig llicenciar a la Universitat de Southampton, Anglaterra. Hiha molta injustícia al món, hauríem de reflexionar per viu

El mar és per a vostè una forma de guanyar-se la vida o alguna cosa més? El moment,mar és tot l’únic desapareix,lloc on visc fins eli tot el temps. I m’apassiona poder mirar a la llunyania.

Quina mena de nen era vostè? Era molt aventurer, però no vaig haver de prendre mai decisions, es van anar donant soles amb la claredat que té qui sap què vol fer. Als 6 anys vaig córrer la meva primera regata.

Ha trencat vostè uns quants motllos.

La meva passió sempre ha estat navegar, però va arribar un moment que m’ho vaig qüestionar, perquè donar voltes a una boia amb un vaixell a veure qui ho fa més ràpid no té gaire rellevància.

...?

Després va arribar la primera medalla i vaig començar a ser exemple per als joves, i aquesta última medalla m’ha posat en un lloc privilegiat: poder ajudar molta gent perjudicada per la malaltia després de passar pel que vaig passar.

L’or a Rio després de ser operat d’un càncer de pulmó i amb 54 anys.

En aquest cicle olímpic he estat envoltat de gent molt jove, i m’agraden, són apassionats i

interessants. El meu entrenador té 20 JORDI anys, ROVIRALTAla Ceci, la meva companya de regates, 28.

Què troba en la competició?

Gent interessant. El nostre esport no té tribuna, i això fa que les persones que el practiquen siguin molt autèntiques.

Expliqui’m el procés de la seva malaltia.

Em van treure un pulmó. Els esportistes estem entrenats per mirar cap endavant i acostumats a lluitar contra les adversitats; haver estat educat així em va ajudar moltíssim. Vaig tenir por, però sempre vaig pensar que sortiria tot bé.

Què n’ha tret, d’aquesta experiència?

Ho dic amb molta humilitat perquè hi ha gent que ho passa fatal, però jo miro enrere i veig coses molt boniques. L’equip que em va tractar, Manuel i Gonzalo Galofré, grans amics i metges afectuosos, em van acompanyar molt.

La humanitat és el consol més gran.

I la malaltia em va deixar moments molt especials amb els meus fills que estaven en l’adolescència, una edat en la qual era difícil connectar amb ells. Em van acompanyar durant el mes que vaig estar recuperant-me i pedalejant, vam tenir xerrades molt profundes.

Què va descobrir en aquelles converses?

L’entesa. Et sorprèn veure com cadascun ha viscut la nostra història de manera diferent. De

nensel gran ellsi el van petit patir fan lesel mateixmeves absències,tipus de vida però que ara jo i també han de deixar enrere éssers estimats.

Com va trobar Cecilia Carranza, la seva companya de regates?

Lala categoriaCeci havia mixta començati em va un venir projectea demanar olímpic consellen en solitari.sobre si D’unahi continuavaforma totalmento tornava inconscienta navegar li vaig dir: “Per què no proves amb mi?”.

I?

No em “Aquest contestavavell i és jo boig!”.temia que Però estiguésel març pensant: del 2014 vam començar a navegar junts i preparar els Jocs del 2016, una cosa que es fa al principi de la carrera esportiva i no al final.

Era vostè el més gran amb diferència.

Sí, però ni tan sols ho vaig pensar, no crec en l’edat. Formar equip amb una dona va ser molt desafiador, estava acostumat a navegar amb homes capaços de fer moviments que ella no podia, sense voler la vaig pressionar molt. A un any dels Jocs el meu fill Yago em va donar un dels millors consells que m’han donat mai.

Que bonic el que acaba de dir.

El meu principal adversari aleshores eren les ganes de recuperar-me de l’operació i arribar als Jocs, i exercia molta pressió sobre l’equip. El meu fill ho va veure i em va dir: “Vas per mal camí, no es pot estar al teu costat. Canvia”.

Ja estava amb la Ceci quan el van operar?

Ja feia un any, i ja havíem estat subcampions del món el 2014. Ella va ser una companya increïble en el que m’havia tocat viure, en això també vaig tenir sort.

Sense un pulmó i a un any de competir decideix continuar. Què els va portar a guanyar l’or? Treball, determinació i un pla creatiu amb molt bones decisions: ens en vam anar a viure a Rio deu mesos abans de la competició per conèixer molt bé el mar i els vents, una cosa que no se sol fer. Va ser una obsessió bonica.

Sona a inconsciència.

S’ha de seguir el que et diu el cor i apostar-hi, això és ser coherent, i ser coherent és el que tard o d’hora et porta a ser feliç, que és l’important.

Què va aprendre?

Per edat jo liderava l’equip. Vaig aprendre a escoltar, a prendre les decisions entre tots. Jo feia broma dient que estava fent un màster en relacions heterosexuals.

Es van treure de polleguera mútuament?

Sí, però només en el terreny professional. Convivíem els dos entrenadors, la Ceci i jo, i els meus fills. En la vida personal no vam tenir mai cap problema. La convivència va ser molt bonica.

A vostè li agraden les persones.

Solemens n’adonem,estar envoltatsno els sabemde gent descobrir interessant perquèi no estem hipnotitzatsentre guanyar amb els una que medalla triomfen.o quedarLa diferència quart vostèés minúscula,i jo no estaríem però parlant.si no l’hagués guanyada