Hem de WhatsApp
Un amic m’explica que el seu fill de vint anys està enfonsat perquè la nòvia l’ha deixat. Fins aquí tot normal. Però quan entrem en detalls, comenta que l’ha deixat per WhatsApp. Un parell de missatges amb els tòpics habituals del gènere i, en acabat, un bloqueig pitjor que el d’Estats Units a Cuba, que provoca que tots els missatges que el noi desconsolat li vulgui enviar per acomiadar-se aniran a parar a la paperera còsmica de la història. És veritat que el noi podria enviar-li SMS o telefonar-li però, segons m’explica el pare, encara té orgull i no vol arrossegar-se com una rata. Convenim que és l’actitud correcta i que les vicissituds sentimentals no haurien d’incloure ni la degradant pressió suplicant del miserable ni l’esperit indignat de full de reclamacions del busca-raons impenitent.
Però no puc evitar sentir-me moderadament escandalitzat per aquest ús de la tecnologia. No és la primera vegada que em passa. Quan el Barça de Joan Laporta va acomiadar el gran Samuel Eto’o per SMS jo vaig manifestar al president la meva discrepància en un to una mica mestretites i ell em va respondre que m’havia de posar al dia i que l’SMS estava perfectament admès com una comunicació vàlida en qualsevol relació laboral o professional. Vaig aprendre la lliçó i el meu respecte pels SMS es va enfortir. És més: cada vegada que en rebo un penso que és per acomiadar-me.
Però, potser perquè el fred d’aquests dies m’ha arronsat els escrúpols (a banda dels mugrons), no puc deixar de sentir-me solidari
Des d’un punt de vista de corrosió dramàtica, aquest procediment suposa un progrés notable
amb el noi abandonat a través d’una tecnologia tan aparentment efervescent com la del WhatsApp. I, en canvi, des d’un punt de vista de corrosió dramàtica, aquest procediment suposa un progrés perquè evita situacions terribles, com ho era el moment que ella et deia “hem de parlar” i et convocava en llocs vagament públics per agrair-te els serveis prestats. Retrospectivament, recordo parcs inhòspits, cafeteries xarones i fins i tot una granja catalana que encara existeix. Era un moment desagradable, tant per ella, que havia d’enllestir el tràmit procurant fer la mínima destrossa possible, com per mi, que maldava per dissimular el terrabastall interior i les ganes de parir els centenars de poemes desconsolats que la ruptura em donaria l’oportunitat d’escriure. I he repassat mentalment els llocs on m’han deixat. Posats a triar la batalla perduda més dramàtica (encara no he perdut la guerra!), penso que va ser en una creperia. Ningú s’espera que el puguin despatxar en una creperia. Primer, un bon berenar alt en glucosa, aparentment inofensiu, i quan ja t’has pres la teva crep, aleshores, nyaca, punyalada al cor. El record el conservo com una cicatriu i no cal ser un expert en noves tecnologies i nous protocols sentimentals per intuir que els missatges de WhatsApp caducaran més aviat que si la ruptura hagués sigut paleontològicament presencial.