El PSG d’Unai Emery humilia el Barça de Luis Enrique (4-0)
En una patacada monumental, els blaugrana van ser envestits
És la desfeta de tot el Barça. És l’hecatombe del trident, en especial d’un Leo Messi a qui no es recorda cap altra actuació tan decebedora. És la lliçó a Iniesta i Busquets, fora de forma i de la velocitat adequades per a un partit d’aquest magnitud. I és la derrota de Luis Enrique, a qui Unai Emery va donar una pallissa tàctica de l’estil de la que els seus futbolistes van clavar als seus col·legues barcelonistes. Després de la pitjor nit de l’era del tècnic de Gijón i de les més nefastes de la història continental del Barça, només un miracle impensable el proper 8 de març al Camp Nou evitarà l’eliminació.
Després de setmanes d’avisar pel seu joc en decadència, totes les costures de la temporada es van descosir de manera descarnada sobre la gespa d’un eufòric Parc dels Prínceps. El Barça mostrava senyals que s’estava separant del futbol i ahir va consumar el seu divorci amb la pilota, a qui s’havia estimat. És un desastre esportiu sense pal·liatius que obliga a mirar a tots els estaments del club, des de la cúpula fins a l’últim futbolista de la plantilla.
La inversió de l’estiu va ser gran i de brillantor n’hi ha hagut poqueta, només maquillada pels gols d’un trident que ahir es va quedar sense sucar. Si no ho arreglen, que no ho sembla, hauran perdut el tron del futbol i no se’ls podrà etiquetar com la millor davantera de l’univers. Sense gols i sense estil, no va quedar res davant un adversari que va ser genial. Del 4-0 de Munic el 2013 es va passar al 4-0 contra el PSG, i en uns vuitens. Cavani va ser millor que Suárez; Di María, amb dos gols, molt superior a un Messi desaparegut, i Draxler va ser molt més influent que un Neymar que va arrencar amb lucidesa i va acabar perdut en el desgavell general.
El PSG va sortir a escalfar-se a ritme de Nirvana a tot drap i així va ser com va entrar, com un tro. Emery havia demanat als seus homes que fossin atrevits i els seus deixebles van respondre al peu de la lletra. Mentre a la grada es llegien pancartes com “Jugueu com guerrers: els vostres soldats són darrere vostre” o “És el Parc on s’escriu la història”, sobre la gespa només hi havia un equip, el parisenc. El quadre francès feia tot el que havia de fer. El Barça era com aquell púgil que ja comença amb els genolls doblegats. Lucho va apostar pel tebi André Gomes per acompanyar Iniesta i Busquets, però ni el portuguès va aportar entusiasme ni el manxec i el de Badia agafaven el control. El PSG pressionava i sort per al Barce-
lona de Ter Stegen, perquè al descans perdia 2-0 i el resultat podia haver estat més voluminós. Ja abans que Di María obrís el marcador materialitzant una falta el dia del seu aniversari, el col·lectiu d’Emery havia merescut avançar-se.
Al Barcelona, per a qui suposava un drama pujar la pilota, es veia a venir un vendaval, principalment per la banda de Sergi Roberto, per on l’incisiu Draxler campava al seu aire. I el trident? Doncs només Neymar s’oferia. En canvi, Luis Suárez corria sense cap i Messi ballava un lacònic tango en què no només intervenia poc sinó que ho feia fatal. Les línies de pressió del Barcelona només existien a la pissarra i Iniesta i Busquets perdien la majoria de xocs, tot i que després de l’1-0 l’equip blaugrana va tenir uns minuts en què va fer pujar línies. A la Champions, on tot pot canviar en un instant, cal aprofitar el karma, però André Gomes, altre cop ell, no ho va fer. Neymar li va donar un gol gairebé fet al portuguès i aquest va topar amb el porter Trapp, a l’estil del que li va passar a José Mari a la Champions del 1995 al mateix Parc dels Prínceps. Ja són moltes oportunitats clares que malbarata aquesta temporada el migcampista.
L’empat no va arribar en la millor opció blaugrana i sí el segon del PSG. Messi va perdre una pilota a la línia medul·lar i Verratti, excels, va habilitar l’ex del Schalke i el Wolfsburg perquè la clavés a la xarxa. Mentre tot l’estadi ho celebrava, Leo mirava a terra.
Calia espavilar-se. Però el descans no va modificar res. Encara va permetre als parisencs tornar amb més empenta. Els d’Emery no volien deixar escapar l’oportunitat de posar gairebé els dos peus als quarts. Ho van aconseguir amb facilitat perquè cada atac provocava el pànic en un rival descompost. Va tornar a ser l’exmadridista Di María qui va encendre la vetllada amb una rematada llunyana majestuosa. Res no va poder fer Ter Stegen.
Havia caigut el tercer, la repassada era de les que fan mal i el pitjor és que faltava un món. A Luis Enrique, impotent, no se li acudia cap recurs tàctic, tot i que movia la banqueta donant sortida primer a Rafinha i, ja després del quart, a Rakitic, que va rellevar un Iniesta molt pobre. Allò encara anava més malament i Cavani, també el dia del seu aniversari, bufava les espelmes del 4-0 després d’una altra contra fulgurant. El Barça només va acariciar reduir diferències en una rematada de Neymar i en un cop de cap d’Umtiti al pal. Quin balanç tan trist.
L’entrenador, que no ha renovat, no va exhaurir ni els canvis. París va ser una festa, que diria Hemingway, i serà una llarga nit per al barcelonisme.
El PSG va ser infinitament millor des del primer minut i ni l’equip ni Luis Enrique no van reaccionar
Messi va estar horrible; Suárez, fatal; Iniesta i Busquets van ser una ombra, i Gomes va perdonar