“Espanta interpretar gent tan coneguda com Jackie Kennedy, però la por ajuda”
La seva interpretació de la primera dama que va viure massa de prop l’assassinat del seu marit l’ha convertida en convidada d’honor a totes les gales d’aquesta temporada de premis i, com no podria ser d’altra manera, el diumenge 26 Natalie Portman estarà competint una altra vegada a la nit dels Oscars. L’actriu israeliana, que ja es va emportar l’estatueta daurada fa sis anys per Cisne negro i va ser nominada el 2005 per Closer, segurament marxarà amb les mans buides, perquè tot sembla indicar que aquesta vegada el guardó serà per a Emma Stone.
Quin és el repte més important d’interpretar Jackie Kennedy?
Quan una persona és tan coneguda com ella i la gent està familiaritzada amb la seva manera de parlar, de moure’s, amb la manera com es veia, has d’aconseguir que l’audiència cregui en el personatge abans que puguin connectar-se emocionalment amb tu. Per tant, era important fer una preparació prèvia que va ser molt específica.
Per on va començar?
El problema és que vaig tenir molt poc temps per preparar-me, perquè la pel·lícula es va posar en marxa ràpidament. Per tant vaig haver de fer-ho tot alhora. Vaig treballar amb el meu entrenador de dialecte, concentrant-me en el
tour que ella fa per la Casa Blanca, perquè havia de dir les mateixes paraules que ella diu en aquell material filmat, amb el mateix ritme i equivocant-me als mateixos llocs on s’equivoca ella. Vaig treballar molt en això en el pla vocal. I després llegia alhora 12 biografies. Va ser un procés complicat, però molt gratificant, perquè Jackie tenia com una màscara, i un cop vaig poder passar d’aquesta imatge, al darrere hi vaig descobrir un munt de coses. Notava que tota l’estona trobava tresors en la meva investigació.
Espanta interpretar un peronatge que el món coneix tan bé?
Per descomptat, perquè les possibilitats d’equivocar-se eren enormes. La meva interpretació es podia convertir en una caricatura o ser un error. Però crec que la por em va ajudar, perquè el que no volia fer era una imitació o una pantomima. Havia de ser una interpretació emocional. Les parts més difícils van ser les que han quedat documentades en cel·luloide. Recrear l’assassinat va ser veritablement esgarrifós i complicat, perquè a la filmació que va rodar Zapruder es veu exactament de quina manera ella es gira, quan ho fa, quina expressió té a la cara. Emocionalment és el pitjor que li podia passar, que el cap del teu marit se t’esberli a la falda. Havia de processar aquelles emocions, però d’altra banda també havia de ser fidel a un film que és molt conegut, que ha estat vist infinites vegades per tot el món, i per tant no em podia posar a cridar o plorar histèricament, perquè si mires la filmació no és el que ella va fer. És un moment molt extrem en el pla emocional i al mateix temps molt ben documentat.
Va tenir marge de llibertat a l’hora d’interpretar Jackie?
Sí, per descomptat, la nostra és una versió fictícia. De fet, ningú no sap què és el que passava darrere les portes tancades en moltes de les estances que retra-tem. Ningú no sap què es van dir Jackie i el seu capellà després dels fets. Ningú no té la més mínima idea de com va ser la relació de Jackie amb els seus fills aquells dies. Bona part de la història és imaginària. I alhora hi ha tota una altra part que és mil·limètricament exacta. A més, bona part dels seus parlaments reprodueixen frases que ella va dir. Vam fer servir molt material de les entrevistes que va fer amb Schlesinger. L’interessant d’aquelles converses és que ella les va censurar, i hi ha parts que no es van arribar a publicar mai. Això ens va donar la llibertat d’imaginar el que podia haver dit en aquells fragments que no va voler compartir amb el públic o que va considerar que no es corresponien amb
la història que volia explicar.
Com ho va fer perquè de tota manera aquest personatge semblés la Jackie de debò?
Simplement vaig mirar de mantenir-me fidel a les dades que vaig llegir als llibres, als vídeos que vaig veure i a la manera com ella parlava. Però la veritat és que no la coneixia. No vaig parlar mai amb ella, per això prefereixo insistir que hi ha moltes coses imaginades. A la pel·lícula ella fins i tot esmenta que la història no és realment el que va passar, sinó el que es va escriure sobre el que havia passat. I Jackie és fidel a aquesta manera d’entendre les coses.
En un moment de la pel·lícula ella diu que no t’has de casar amb presidents. De debò que ho pensava?
No. El que fa aquesta frase és mostrar el seu fosc sentit de l’humor, una cosa que tothom que l’envoltava coneixia molt bé. És una observació molt present en les seves biografies. Els seus partidaris deien que ella era la persona que voldries tenir asseguda al costat en els sopars oficials. Va fer embadalir Khrusxov amb la seva intel·ligència i el seu sentit de l’humor. Però crec que això no era el que mostrava en públic, perquè tenia una imatge molt
“Jackie tenia com una màscara, i al darrere vaig descobrir-hi un munt de coses”
“La interpretació es podia convertir en una caricatura o ser un error”
cuidada i fins i tot era tímida quan les càmeres estaven rodant. Però darrere les portes tancades ella podia mostrar una mica més aquell humor fosc. A més, m’imagino que quan va passar el que va passar es devia penedir de certes coses, perquè en determinat moment va ser la gran novetat amb un futur brillant, però tot es va acabar tornant molt més dur del que ella podria haver imaginat.