El valor del descans
La setmana laboral perd el sentit quan es fa servir el cap de setmana per a activitats laborals, una tendència creixent, com explica Joana Bonet: “Quan algú diu que se sent molt productiu, i més en cap de setmana, sento vergonya aliena; davant els meus ulls aquella persona es transforma en màquina, i em pregunto per què el llenguatge industrial ha aconseguit colar-se per les escletxes de la satisfacció personal”.
No hi ha millor energia setmanal que la de divendres al matí: el cafè amb llet sembla més fort, els caps vesteixen texans i el futur proper s’estén de manera semblant a una planura de temps lliure per acolorir al teu aire. Però es tracta d’una idea obsoleta. D’un miratge, un sentiment antic semblant a la plenitud que t’embarga quan comença l’estiu i recordes aquella promesa de felicitat interminable. Perquè, avui, el cap de setmana gairebé ha desaparegut, excepte per a la canalla. Els horaris es difuminen tant com la frontera entre públic i privat. Es treballa a casa, i els autònoms fan factures els dissabtes; es va a comprar en diumenge, i fins i tot molts professionals planifiquen la setmana mentre emeten els telefilms de tarda, que atrapen tant com deprimeixen.
Quan algú diu que se sent molt productiu, i més en cap de setmana, sento vergonya aliena; davant els meus ulls aquella persona es transforma en màquina, i em pregunto per què el llenguatge industrial ha aconseguit colar-se per les escletxes de la satisfacció personal. Gent ufana d’haver fet un parell de trucades pendents, d’haver acabat una feina extra o d’haver aconseguit una cosa que probablement acabarà torçant-se. Entenc aquesta sensació d’eficàcia que ofereix la feina feta, però d’aquí a sentirse l’empleat del mes!
El cap de setmana serveix per llevarse tard i atrinxerar-se al llit a llegir. N’hi ha prou amb mirar per la finestra, com fan les protagonistes de les pel·lícules angleses, perquè un vernís irreal, de minut perdut en el no-res, et faci sentir que som misteriosament mortals. Al llarg del cap de setmana es va al mercat i es parla amb el peixater. S’arriba fins i tot a sentir una mica de temor per aquells guants negres coberts de tripes, i t’imagines l’home refregant-se l’olor de les mans, que és més rebel que el de la mandarina. El finde –com li diuen en castellà, i mira que al principi sonava refistolat i cursi, de noies d’escola de monges– també és bo per endreçar calaixos o llençar papers que un dia vas considerar importants, però el seu valor ha decaigut en un any el mateix que la teva cintura.
És ben irònic que aquest 2017 hagi començat a Espanya amb la proposta per part del Govern central d’escurçar la jornada laboral (fins a les sis de la tarda). La tecnologia i les xarxes, el multitasking i la pluriocupació han desdibuixat la línia entre activitat i descans. Russell deia que “l’última conseqüència de la civilització és la seva aptitud per ocupar intel·ligentment les estones de lleure”.
Ara ens jubilem més tard, l’avorriment ens fa por i ja no gosem ni mirar per la finestra perquè mai no hi ha temps, ni en cap de setmana. O això ens fan creure si no el defensem.