Tot sobre José Antonio
Joan Maria Thomàs despulla de llegendes i maquillatges la vida de José Antonio Primo de Rivera
L’historiador Joan Maria Thomàs s’endinsa en el seu últim treball en la vida del líder de Falange, José Antonio Primo de Rivera, i dibuixa el seu perfil de líder il·luminat més enllà de les influències paternes i de la imatge esbiaixada que va esgrimir el franquisme per als seus interessos propagandístics.
Joan Maria Thomàs (Palma, 1953) s’acosta a la biografia del creador de la via espanyola del feixisme a José Antonio. Realidad y mito (Debate), on dona detalls de la seva vida privada i els seus germans (Miguel, amant d’una filla del Rei), de les connexions amb Ortega i Ors i amb Mussolini i de la construcció del seu culte durant el franquisme. Thomàs és investigador Icrea Acadèmia i professor de la Universitat Rovira i Virgili
El primer clixé que trenca Joan Maria Thomàs és sobre la motivació política de José Antonio. “No crec que intervingués en política simplement per reivindicar i defensar la figura del seu pare, com se’ns ha volgut fer creure sempre. Ben al contrari, crec que compartia amb el seu progenitor una pulsió messiànica per salvar Espanya i que estava convençut que tenia la formula precisa –el feixisme– per tenir èxit. Pensava que al pare no l’havien deixat –els conservadors i les classes altes– anar més enllà en el seu reformisme autoritari i que era necessari un nivell més alt de ruptura amb l’status quo, la “revolució nacionalsindicalista” feixista, amb què tornaria una Espanya imperial”.
L’historiador creu que els bombardejos franquistes d’Alacant van accelerar el procés i l’afusellament de José Antonio. Al Govern republicà hi havia discrepàncies: el ministre de Justícia, Joan García Oliver, tenia pressa per afusellar-lo; Azaña, per salvar-lo, i Indalecio Prieto, per bescanviar-lo per un pres republicà en mans dels franquistes amb l’objectiu de crear conflictes polítics a la zona nacional.
Com era José Antonio? “Seriós, orgullós, autoexigent, rigorós, colèric, agressiu, irònic, donat al sarcasme, alegre, simpàtic, tímid. I atractiu, seductor i carismàtic per als seus seguidors i encara per a molts altres. Un caràcter fort, sens dubte. I sempre mirant-se al mirall del pare per no repetir el seus errors”. Entre d’altres, no enemistar-se amb els intel·lectuals, i per això va “intentar rodejar-se d’una petita cort d’escriptors, que l’adoraven”.
La Falange –diu Thomàs– “és un partit latecomer, que arriba tard, quan bona part de l’espectre polític dretà i ultradretà ja està ocupat per altres forces, i que serà marginal fins a la primavera del 1936, quan la victòria electoral de les esquerres faci que opcions com la CEDA ja no tinguin cap opció d’arribar al poder i la via insurreccional –la que defensa la Falange– sigui vista com l’única per aconseguir destruir la república. Aleshores la Falange començarà a créixer, tot i estar en la clandestinitat, i amb José Antonio i altres dirigents empresonats”.
Les influències de Maurras i Barrès fan que el falangisme tingui punts de contacte amb els teòrics del noucentisme? “Tant una part de la seva idea de nació i del seu concepte de missió com, sobretot, la idea d’imperi. Una idea formulada per Ors per a Catalunya i traslladada després a Castella que José Antonio transcendeix des del culturalisme orsià fins a una formulació concreta que pretén refer l’imperi americà. En un moment de les seves eufòries –que combinava amb moments de pessimisme realista– va dir que la bandera d’Espanya hauria de ser la catalana; la capital del país, Lisboa, i l’imperi, l’americà. D’altra banda, José Antonio i Ors van congeniar molt personalment i un fill del Pentarca col·laborava en el diari falangista, FE”. D’Ortega, en rebutja el posicionament liberal, però en té una forta dependència, i copia conceptes com el de unidad de destino i, sobretot, la idea de la divisió de la societat entre ‘massa’ i ‘minories excel·lents’ i una visió aristocràtica de la història”. José Antonio era marquès, però d’ una noblesa de servei i molt recent .“Coma feixista, el seu tret més distintiu de la resta de la dreta és el seu ant i conservadorisme, que el portarà a demanar la nacionalització de la banca o una reforma agrària –diferent de la republicana–, però que l’enfronta a sectors de les classes més riques, que passen de finançar-lo a abandonar-lo”.
Thomàs di uque“tot sels feixismes, coma ultra nacionalistes que són, tenen trets distintius dintre d’un patró general que inclou ant i democratisme, ant i esquerranisme, ant iconservadorisme, partit-milícia, glorificació dela violència coma vi apolítica legítima, liderat carismàtic ... El falangisme incorporava un element estructural catòlic, sense ser un partit que volgués aconseguir un Estat confessional… com el que acabà sent el règim de Franco”.
A la guerra , la idea de José Antonio era encapçalar un cop d’Estat ell mateix al capdavant de la Falange o que els militars que s’alcessin li acabessin cedint el poder a ell, convençut com
estava, messiànicament, que tenia la fórmula per salvar Espanya de la –presumpta– revolució comunista que estava a punt d’esclatar”. Confiava que seria alliberat de la presó pels colpistes i amb la seva influència sobre el general Sanjurjo, un antic amic
“En un moment d’eufòria va dir que la bandera d’Espanya havia de ser la catalana, i la capital, Lisboa”
del seu pare. Ell va morir afusellat, i Sanjurjo, en un accident d’aviació el 20 de juliol. “Franco –diu Thomàs– no estava, durant la república, gens interessat en la Falange, i l’antipatia amb José Antonio era mútua. Era un home molt cautelós davant d’un home llançat, que li demanava com-
promís i decisió per posar fi a la república, però ell no acabava de decidirse. Els primers mesos de la guerra la Falange va aportar molts voluntaris als fronts, però a Franco el molestava sobre manera el menyspreu amb què, d’amagat, alguns líders falangistes el tractaven, dient que pensaven deixar-lo com a figura decorativa i prendre el poder per convertir Espanya en feixista. Però va ser Franco qui es va apoderar de la Falange, domesticantla a còpia de prebendes i de promeses d’una revolució nacionalsindicalista que va quedar per sempre més pendent”.
Després Franco va amagar algunes de les intervencions de José Antonio davant del tribunal popular que el va condemnar a mort, pel seu to anticonservador, i també les seves declaracions a un periodista nord-americà, que l’havia visitat a la presó, en què es mostrava contrari al fet que la Guerra Civil fos simplement una guerra per aniquilar les esquerres.