Dignitat a la sueca
Hi va haver un temps en què somiàvem fugir nord enllà, “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç…”, per bé que mai no vàrem complir el delit espriuà, ferits d’amor per la nostra “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. El mite del nord ha format part dels somnis emocionals i les utopies polítiques, no endebades els països nòrdics han estat un paradigma de democràcia sòlida i sentit de la justícia.
Amb tot, també al paradís hi ha infern, i des de fa temps n’arriben notícies que no són tan exemplars, la majoria vinculades a la pressió que exerceix el fenomen islamista en el relat polític. No és la primera vegada, per exemple, que la comunitat jueva sueca mostra preocupació per l’assetjament creixent que pateix, i fins i tot hi ha hagut un recent crit d’alerta per l’ofensiva antisemita contra la comunitat a Malmö, l’antigor de la qual a la ciutat data del 1772, però en risc seriós d’èxode. La quantitat de declaracions contra jueus, fins i tot per part de líders polítics que cerquen el nombrós vot musulmà, s’ha fusionat amb un bonisme consolidat que tendeix a temperar el risc de la ideologia islamista i el camufla com una qüestió de multiculturalitat. És a dir, també a Suècia el bonisme comença a esdevenir una
La indignitat que representa preocupar-se per la igualtat de gènere a Suècia i no fer-ho a l’Iran
postveritat que amaga el risc totalitari d’algunes ideologies.
Amb tot, hi ha capteniments que superen els mals pronòstics i aterren en la indignitat. És el cas del viatge que ha fet una delegació sueca a l’Iran per tal de tancar negocis econòmics. Tot i que el Govern suec es defineix com “el primer govern feminista del món”, la oenagé UN Watch ha denunciat la genuflexió de les ministres sueques, que es varen tapar tot el cos per no ferir els aiatol·làs, i ho ha considerat “la marxa de la vergonya”. La periodista iraniana Masih Alinejad, exiliada a Londres, ha expressat la indignitat que representa preocupar-se per la igualtat de gènere a Suècia i no fer-ho a l’Iran, i l’exili iranià ha expressat la seva condemna. És a dir, la gran Suècia feminista, tolerant i igualitària s’ha posat de genolls davant el petrodòlar iranià, i pel camí s’ha oblidat de les lleis repressores contra la dona, la lapidació, els delictes d’honor i la tirania al complet. El “primer govern feminista del món” de genolls davant l’islamofeixisme.
Estrany? Insolent, indigne, preocupant…, però no estrany. Fa molt de temps que s’ha instal·lat el bonisme en la mentalitat progressista internacional, i sobretot als països nòrdics, on els grups islamistes han esdevingut un autèntic lobby de pressió. A més, el feminisme, que ha lluitat en tants combats, ha abandonat completament la causa de la dona musulmana, fins al punt que alguns sectors arriben a defensar el burca.
Si a tot això hi afegim l’interès econòmic, que tendeix a anorrear la dignitat, la ignominiosa vergonya està servida. Suècia està nord enllà, però ja no és cap terra promesa.