Braguers patriòtics
En busco per tot Barcelona, però no queda cap anunci de “Callista Español”, encara que trobo el d’Institut Català del Peu. L’hi explico a Joan-Lluís Marfany, que cita l’anunci del callista en el seu estudi sobre la Renaixença per demostrar que llavors Espanya ho venia tot a Catalunya. També em cita Marx per certificar que el nacionalisme s’aprèn als mercats.
Marfany documenta que el despertar de la Renaixença va ser nacional, sí, però nacional espanyol. Els fabricants catalans, molt hàbils, es van apropiar del nou mercat únic i es van convertir en patriotes espanyols per frenar la competència dels anglesos.
Va ser després de la victòria contra el francès quan els catalans van començar a generar patriotisme per vendre producte nacional, és a dir, espanyol, que llavors volia dir català. L’historiador esmenta un altre anunci barceloní del 1840: “Bragueros españoles: industria nacional”. Aquells artefactes patriòtics anticipaven els porters automàtics de Sazatornil a La escopeta nacional.
Milà i Fontanals, pròcer de la Renaixença, va ser el fundador del nacionalisme espanyol. I Aribau, el de l’Oda a la Pàtria, “que ni és pàtria –ironitza– ni és oda”, va escriure la major part de la seva obra en bon castellà. Era l’astuta estratègia catalana a Espanya: dominar el discurs patriòtic perquè no es discutís el seu domini econòmic. I no els va anar malament.
Molt després, Madrid va voler convertir el vell mano i disposo de les seves elits terratinents en influència econòmica per disputar-la als industrials catalans i va arribar el desengany i la construcció d’un altre nacionalisme, el català, que acredita la nostra excel·lència fabricant-ne.
Al final, Marfany ironitza sobre el seu cognom amb palatal final: catalaníssima... Doncs no. Tota puresa és una barreja oblidada: el va portar a Catalunya un mercenari d’origen franc. “Ni tan sols –l’historiador és implacable amb ell mateix– occità”. Altres cognoms en aparença poc catalans ho són des de molt abans, com el Serrano d’uns parents que sol tranquil·litzar sobre la qüestió.
La revelació em consola del fet que la meva professora Isabel de Riquer apuntés que Amiguet tampoc no és català, sinó herència de pallassos occitans. Santiago Segura me’l torrentejava dient que li havia inspirat el seu Amiguetes Productions. Borges també crucificava els argentins que presumien de cognoms bascos: “Un poble que només ha sabut aixecar pedres i pasturar ovelles”. Però és el mateix Marfany qui tanca, lúcid, l’assumpte: “Cognoms? Bah! Són collonades”.