No hi ha marxa enrere
El judici de la setmana passada a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau ha tornat a posar de manifest –amb més duresa que mai– la distància emocional que es construeix entre Espanya i Catalunya des de la majoria de mitjans de comunicació. I hi ha una necessitat tan gran d’exasperar la distància que s’acaba prescindint dels mateixos fets. Tant, que si no fos per la coincidència en el temps, l’espai i els noms, hauríem de pensar que s’està parlant de judicis diferents.
Abans de seguir endavant, però, he de fer un parell de matisacions. Primer, aclareixo que no m’estic referint als sentiments dels ciutadans de cada territori sobre els quals no m’atreviria a generalitzar, sinó al desencontre emocional en el discurs públic, sigui polític o mediàtic. Ja sé que no és res de nou, però no deixa de sorprendre tanta obstinació vista l’experiència continuada de fracàs del propòsit. En segon lloc, i per evitar qualsevol impressió que jugo a l’equidistància còmoda pròpia dels qui posen una espelma a cada sant per caure sempre drets, he de dir que considero una obvietat que el menyspreu, l’agressivitat i les amenaces no es reparteixen de manera equitativa a cada banda. L’independentisme no s’ha generalitzat a Catalunya fins que no ha estat capaç d’abandonar l’antiespanyolisme sistemàtic –ni que en quedin algunes rèmores–, mentre que és una evidència objectiva que la seva expansió ha crescut paral·lelament als intents d’humiliació i a les amenaces a què ha estat sotmès.
No m’estendré, però, en les diferències de to i en els propòsits dels punts de vista discrepants a banda i banda. Parlaré del fet que es parteixi d’uns marcs de referència tan oposats i que s’hagin acabat construint unes “realitats” paral·leles tan distants que, a hores d’ara, no tan sols sembla impossible que es tornin a trobar –cosa implícita en les seves propietats geomètriques–, sinó que ja ni tan sols es poden veure en la distància.
L’origen de tot plegat no és nou ni arrenca d’allò que alguns en diuen la “deriva independentista”. Cal buscar-lo en el no reconeixement de la diferència. I no parlo del reconeixement retòric de la catalanitat que, per fer-lo digerible al projecte assimilacionista nacional espanyol, mai no havia passat de veure-la –amb una indissimulable i condescendent mala gana– com un “fet diferencial” o una “peculiaritat regional” profundament incòmodes.
Em refereixo al reconeixement que hom espera d’un tracte fiscal just. O a la política d’inversions necessària per no frenar la prosperitat del territori. O a la garantia d’una despesa igual pels serveis públics que s’ofereixen. I, és clar, també al reconeixement de l’especificitat cultural i lingüística, per començar en el pla més popular. Algú recorda, per exemple, en quantes gales de Cap d’Any, primer a Televisió Espanyola i després a les televisions privades, s’han convidat mai intèrprets catalans a cantar en català –o en gallec o euskera–? I a quants catalans –o gallecs, o bascos– s’ha convidat mai a debats i tertúlies als mitjans espanyols que poguessin transmetre una visió catalana, gallega o basca de la realitat cultural, econòmica o política estatal? Jo tampoc.
Ja he dit que no vull parlar dels excessos verbals de la setmana passada. Només vull insistir en el fet que si ara no hi ha possibilitats d’encarar en termes polítics –és a dir, amb diàleg democràtic– el conflicte entre Espanya i Catalunya, és perquè durant anys se n’ha estat segant l’herba. Pobre del polític –o de l’intel·lectual o l’artista– que ara s’atrevís a fer propostes a favor d’una solució política a l’estil britànic! Els que ho intenten –tots favorables, d’altra banda, a la permanència de Catalunya a Espanya– es poden comptar amb els dits d’una mà: l’escriptor Suso de Toro, el politòleg Cotarelo, el constitucionalista Pérez Royo, el periodista Gabilondo, el polític Errejón... i para de comptar. Després, el desert.
El panorama actual és tal, i arrossega una història tan llarga i difícil de desfer, que no soc capaç de veure altra sortida que una separació forçada per la majoria parlamentària catalana actual amb una desconnexió política el més curosa possible vinculada al resultat d’un referèndum unilateral. Això, vist que l’orgull nacional espanyol no li ha permès ni plantejar una derrota de l’independentisme català a les urnes. En canvi, el supòsit que alguns acaricien amb delit d’una suspensió de l’autonomia, un càstig econòmic o una intervenció policial i fins i tot militar, com és fàcil imaginar, no representarien cap solució ni a curt ni a mitjà termini. No tan sols no estabilitzarien políticament Espanya, sinó que serien el toc de gràcia –com havia passat històricament amb les colònies– per precipitar la independència de Catalunya.
I insistir a mentir sobre els fets amb suposats adoctrinaments als mitjans o les escoles catalanes, dibuixant lideratges autoritaris o derives populars filofeixistes, caldria tenir-ho clar, només contribueix a accelerar el comiat.
L’orgull nacional espanyol no li ha permès ni plantejar una derrota de l’independentisme català a les urnes