El marit espanyol, un penques
Els marits espanyols no tenen remei i ho escric amb tristesa de gènere perquè un va dient que l’home ha millorat molt les seves prestacions domèstiques i ja no és aquell senyoret que quan apareixia per casa preguntava: –Què hi ha per sopar? (Sopa o verdura i lluç.) Entre dues dècades de divorciat i moltes lectures correctes, jo pensava que el marit del segle XXI era un home sense tatxa que freqüenta el súper, assisteix els diumenges a totes les competicions esportives que disputen els seus fills de bon matí i no sobrepassa el toc de queda nocturn de dos quarts de tres de la matinada.
En resum: marits humans, saludables i sostenibles.
El testimoni d’Ana Mato davant el jutge –i abans que ella altres dones– ha estat una garrotada. Adeu relat, adeu il·lusió de gènere: el marit espanyol no deixa anar el bastó de comandament i s’aferra a l’opacitat financera, últim bastió del patriarcat.
Com poden mentir tantes dones espanyoles davant de la justícia, institució intimidadora i respectable, excepte a Barcelona i comarques? En aquestes sales judicials apareix una realitat que la societat no veu i les associacions feministes no trigaran –imagino– a denunciar i amb soroll:
–El marit espanyol és un mag de les finances que oculta a casa el que guanya amb finalitats ulteriors.
Quins penques! Quin desvergonyiment! Quin demèrit per als homes que no ocultem els nostres ingressos a nòvies, amants, amigues íntimes i exdones (tot i que sigui per resolució judicial en ferm).
Jo puc disculpar el toro de lídia mans, el governador del Banc d’Espanya distret i aquest capellà gai que defensa la castedat, però el que no comprendré
La meva solidaritat amb totes les dones a les quals el benestar els imposa el sacrifici de no preguntar
mai és aquesta mena d’homes que es presenten a casa amb les claus d’un Bentley, tres parells de sabates de Jimmy Choo i una llauna de Beluga i no gosen ni donar explicacions. I com que això estén una taca de sospita perjudicial sobre els homes transparents, em xivaré:
–El marit espanyol que amaga les seves finances a la parella té vocació d’home lliure i oculta uns euros per a eventuals emergències, contingències i aventures amb el propòsit angelical de sentir-se solter, encara que només sigui per unes hores amb les seves nits.
Que alguns marits siguin generosos a casa –i no pas a fora– no els eximeix de culpa i des de la meva talaia de gènere m’agradaria traslladar un missatge de solidaritat a les dones el benestar domèstic de les quals imposa el sacrifici de no preguntar, no veure i no mirar. No m’estranya que esbombin aquesta frustració en els judicis quan, a sobre, el fiscal els pregunta si no sospitaven res.
L’esposa espanyola fa coses de santa i comença a ser hora de legislar l’opacitat conjugal i castigar els marits penques, que no reten comptes i treuen els diners d’on els hi dona la gana.