Menyspreades

Igualtat? Quina igualtat? És una fal·làcia, un autoengany social que, per molt que quedi en evidència, no hi ha voluntat de resoldre. L’anàlisi dels salaris de les barcelonines que ha fet l’Ajuntament indica que els últims cinc anys no ha canviat res: les dones cobren menys que els homes per la mateixa feina. Ni la sortida de la crisi, ni les polítiques laborals aconsegueixen reduir aquesta fractura, que ara supera els 7.000 euros a l’any. Déu n’hi do. Per què aquest menyspreu?

En aquesta societat ser dona continua estant penalitzat en l’àmbit del treball. Elles són les que, malgrat que són majoria en les carreres universitàries, amb prou feines tenen representació en els càrrecs directius de les grans empreses. La seva presència és un 45% més baixa que la dels homes. El talent femení es malgasta per l’alta marginació en el món laboral, i també en el polític, i arriba a màxims entre les que decideixen ser mares. Un 58% renuncien a la seva professió, davant només un 6,2% dels pares en aquesta mateixa situació. I es podrien aportar xifres i més xifres que demostren una dura realitat en què amb prou feines s’ha avançat, malgrat que la presència femenina ja assoleix tots els àmbits professionals.

No és només una qüestió econòmica; és un problema estructural i social que s’ha de solucionar de manera urgent. Quin futur tenen totes les joves que estan estudiant? Què cal dir-los? Que, per molt que s’esforcin, quan comencin a treballar el company de taula guanyarà més que elles per fer la mateixa feina? La injustícia és tan gran que sembla que només queda sortir al carrer a protestar. A Islàndia ja ho han fet.