El galerista que entenia els artistes
Hi ha galeristes que aposten a cop segur (noms consagrats i obres del gust d’una majoria de col·leccionistes) i d’altres que sempre van a la recerca del que és nou, del que és inèdit, d’un tipus d’art que, pel seu caràcter experimental, no té entrada fàcil al mercat però per al qual el suport i el compromís a llarg termini resultarà determinant en la projecció dels artistes. Antoni Estrany pertanyia, sens dubte, a aquest segon grup. I per això la seva inesperada mort és plorada pels seus amics i col·legues de professió, que coneixien bé el seu caràcter vehement i reivindicatiu, la seva companyonia, la seva capacitat de gestió i la seva visió avantguardista, però també per una legió d’artistes que sempre va acompanyar de prop i van poder créixer perquè al seu dia ell els va fer confiança.
Antoni Estrany va morir dimarts a la matinada, al seu llit, a causa d’un infart. Tenia 73 anys i acabava de tornar de Mèxic, on havia participat en la fira MACO. I, dins d’aquesta vida nòmada a què últimament es veuen arrossegats els galeristes, la setmana que ve tenia previst anar a Arco Madrid, on Estrany-De la Mota, la galeria que des del 1996 compartia amb la seva companya Àngels de la Mota al passatge Mercader, havia de donar a conèixer dos projectes de Richard Venlet i Ignasi Aballí. Aquest últim és un dels seus artistes més reconeguts internacionalment, i va saltar de la seva galeria a grans exposicions al Macba i el Reina Sofía i a la Biennal de Venècia. Però la llista de creadors que en un moment o altre van formar part de la seva escuderia és notable: Sergi Aguilar, Pep Agut, David Bestué, Eulàlia Valldosera, Antonio Abad, Alicia Framis, Jean-Marc Bustamante, Javier Codesal, Patricia Esquivias, Douglas Gordon, Thomas Ruff, José Antonio Hernández-Díez, Marc Larré, Esko Männikkö, Ana Prada, Gerard Ortín, Sara Ramo, Francesc Ruiz i Marijke van Warmerdam, entre altres.
Antoni Estrany, que sempre que va poder va fer sentir la seva veu crítica contra determinades polítiques culturals i un sistema artístic estret de mires, feia cinquanta anys que formava part del món de l’art. Es va iniciar en la gestió de l’art mentre estudiava Geografia i Història, i el 1973 es va incorporar a la galeria Trece, on va introduir artistes com Sergi Aguilar i Frederic Amat. Al cap de tres anys va reprendre la seva carrera com a marxant independent, i va representar artistes com Miquel Barceló. El 1990 va obrir el seu propi espai, la galeria Antoni Estrany, més tard reconvertida en Estrany-De la Mota.
Li interessaven sobretot els artistes que busquen i investiguen nous llenguatges i, segons explicava ell mateix a Galerisme a Barcelona, de Jaume Vidal Oliveras, la seva selecció no responia a priori a motius comercials, sinó que era el resultat d’un acurat procés d’exploració, reflexió i investigació. “Una vegada acabat aquest procés, és a dir, una vegada ha interioritzat i entès la proposta estètica de l’artista escollit, el galerista està en condicions de fer-lo comprendre i de situar-lo en un panorama de confrontació nacional i internacional; és a dir, en un context crític on l’artista pugui ser interpretat”. Per l’historiador Vidal Oliveras, Antoni Estrany s’enfrontava a un artista “com a un problema, i fins que no el resol, és a dir, fins que el pot interpretar, no li és possible situar-lo al mercat”. I això és el que el feia únic i diferent de qualsevol altre marxant.