Despullats
La victòria a Vitòria contra l’Alabès va confondre molts aficionats i alguns analistes. Fins i tot, mentre alguns es delectaven en la golejada, vaig pensar: “Com els ha enganyat, Pellegrino, de cara a la final de la Copa”. L’única conclusió que es podia treure d’aquell partit és que quan el rival del Barcelona juga a allò que els va bé als blaugrana, aquests envesteixen. Però la conclusió de molts altres partits va ser que, si al Barcelona li jugues al seu propi camp, pateix massa. I va resultar que, a més de fer-ho, els parisencs van mostrar un nivell excels en molts conceptes. Per això el Barcelona gairebé ni va arribar a deambular pel Parc dels Prínceps en una pallissa tàctica d’Emery a Luis Enrique. És curiós observar com el Barcelona és inferior quan els seus rivals decideixen jugar com ho feia antigament l’equip de Luis Enrique.
Les dues velocitats.
Quan a Barcelona filosofem sobre el Barcelona de les dues velocitats, parlem del Barça de la transició curta i del de les passades verticals. Però ve un equip i demostra que en realitat la clau és aplicar les dues velocitats en la mateixa jugada. Transició curta i amb pauses per instal·lar-se a camp contrari. Procurant un doble benefici. D’una banda permetent que tot l’equip vagi avançant unit i per tant oferint solucions ofensives i defensives davant la possible pèrdua. De l’altra, lentitud calibrada perquè no hi hagi la precipitació que procuri la pèrdua. Fixeu-vos que quan el PSG volia sortir amb la pilota des del seu propi camp i el jugador que la tenia estava pressionat, ni se la treia de sobre ni intentava regatejar. Preferia girar-se, protegir l’esfèrica i buscar transició per darrere o bé esperar ajuts. I això va matar la lleugera pressió blaugrana. Va ser una actitud secundada per tots els jugadors que demostra que aquella prioritat tenia un protocol establert al vestidor. Així arribaven protegits a aquella zona del terreny on el Barcelona es debilita. I com que es debilita, era on s’havia d’aplicar la màxima velocitat. Mobilitat absoluta dels acompanyants de qui té l’esfèrica oferint solucions. I són aquestes dues velocitats les que et fan superior, perquè el posicionament que et regala la pausa l’acompanya el factor sorpresa que produeix la velocitat.
Sempre més d’un toc.
Ja ho vaig escriure fa uns quants articles. Que important que és jugar a més d’un toc! Ahir va ser una norma que es va aplicar cadascun dels jugadors del PSG. I per aquesta raó, com que no van picar la pilota per fer la passada fins que estava en la millor de les condicions possibles, van poder tenir un rendiment ple en les transicions. I així vaig veure tocs a pocs metres de distància molt potents. Donant una velocitat a l’esfèrica que impossibilita l’acció del defensor, que no reacciona a temps. I com que el que rep no vol xutar a la primera, posa tota la concentració a acomodar-se la pilota adequadament.
Marcatge a Messi.
Tot això està molt bé, però, tot i així, si Messi participa et desfà tot el castell de cartes. Per això Emery va decidir anul·lar Messi a través d’una solució tan original com intel·ligent. La prioritat no va ser anul·lar les capacitats ofensives de l’argentí una vegada tenia la pilota, sinó fent que no li arribés. I per aconseguir-ho va fer que tot jugador que estigués a prop seu es posicionés entre el posseïdor de la pilota i l’argentí perquè fos impossible que li arribés l’esfèrica.
La victòria a Vitòria havia confós molts aficionats i alguns analistes