París recupera la guillotina
El Barça no pot ni somiar amb la remuntada després d’un naufragi que reformula el futur de Luis Enrique
LA DEGENERACIÓ Gairebé el mateix onze que fa dos anys va escombrar el PSG ahir va ser ridiculitzat i desposseït de tota autoritat
París ha entrat a formar part de la geografia tràgica del Barcelona. El conjunt blaugrana va desplegar a la Ciutat de la Llum una de les seves actuacions més fosques i va rebre una golejada històrica, la pitjor de l’equip en el format de la Lliga de Campions, només equiparable al 4-0 de la final d’Atenes contra el Milan el 1994, el mateix marcador que hi va haver en l’anada de les semifinals del 2013 al camp del Bayern. La magnitud de la tragèdia és equiparable al 0-4 que va infligir el Dinamo de Kíev al Camp Nou el 1997 al Barça de Van Gaal, que no va arribar a superar la fase de grups. L’equip de Luis Enrique va ser guillotinat al Parc dels Prínceps, desposseït totalment de la seva autoritat. Fer una crida a una remuntada el 8 de març seria ridícul després de la manifesta inferioritat tàctica, física i tècnica que va exhibir contra el PSG.
El Barça, que feia 22 partits que marcava com a visitant, era el primer equip en condicions d’accedir per desena temporada consecutiva als quarts de final de la Champions. Ho diem en passat, perquè tot i que matemàticament encara és possible i Luis Enrique sol destacar que la grandesa del futbol és la seva imprevisi-bilitat, els símptomes de decadència són tan aguts que ni de miracle. Pots jugar millor o pitjor, però no fer concessions al ridícul en una cita tan mediàtica i transcendental perquè en aquestes circumstàncies les conseqüències no solen limitar-se al resultat. Cal plantejar-se com incidirà la caricaturesca virtual eliminació europea en la reflexió de Luis Enrique sobre la seva continuïtat a la banqueta. Fa dos anys, en l’eliminatòria de quarts, el tècnic asturià es passejava per París com un monarca absolutista escombrant (1-3) el PSG amb un exèrcit pràcticament idèntic. Excepte Mascherano, Rakitic i Montoya, el Barcelona va presentar llavors el mateix onze que ahir.
Una primera lectura de la desfeta permet deduir que el Barça ha degenerat en dos anys. Perquè els que hi eren són dos anys més veterans, els que s’han incorporat no han millorat el nivell i la tendència a prescindir del control per confiar gairebé exclusivament en el potencial de la davantera s’ha mostrat una solució ineficaç. Abans infonia més pànic que una guillotina greixada a la plaça de la Bastilla. Ara qualsevol adversari s’atreveix a pressionar el Barcelona a la seva rereguarda per obstaculitzar-lo a tot el camp. La medul·lar, tradicionalment la planta motriu del joc blaugrana, ha anat degenerant fins que ahir va exhalar l’últim sospir. L’aportació d’André Gomes, un futbolista estàtic, descol·locat, sense ànima, va resultar tan lamentable com la de la resta, però encara més reprotxable en el sentit que el portuguès havia de defensar les seves qualitats en la seva cita més important. Va ser substituït per Rafinha després d’una desesperant sèrie de pèrdues de pilotes i Luis Enrique va plantejar un canvi urgent de sistema. El mateix que va fer al camp del Betis, on la imatge del Barcelona no va resultar gaire menys ridícula que a París. Va ser, en aquest sentit, una catàstrofe anunciada per molt que els resultats anessin destruint algunes proves. No, no va ser cap accident, sinó la conseqüència d’una sèrie de mancances de joc estructurals que requereix intervencions precises i profundes.
Mentre el projecte del Barça trontolla, París celebra que per fi sembla que té un projecte. Draxler, fitxat a l’hivern, ha marcat en els seus partits de debut a la Lliga, la Copa i la Champions. Di María va celebrar el seu 29è aniversari amb dos gols, tants com els que havia marcat al Barcelona com a jugador del Reial Madrid. I Cavani, que ahir entrava en la trentena, va tancar una golejada feridora i de conseqüències imprevisibles.