L’oncle Toni
Corria el 2005, i Toni Nadal anava per tot arreu repetint la mateixa cançó: –Això no pot durar gaire temps. Algun dia en Rafel perdrà.
Rafel, així és com es referia al seu nebot, Rafael Nadal.
Era l’abril. Érem a la casa club de l’RCT Barcelona. Nadal tenia 18 anys. Anava llançat. Havia tingut un paper protagonista en el títol de la Copa Davis del 2004. Ja s’havia adjudicat tres títols el 2005, entre els quals el de Montecarlo. Com un cop de puny sobre la taula. S’havia ficat en el top ten.
–Algun dia perdrà. Tot això no és normal –repetia Toni Nadal.
El que pretenia era mantenir en Rafel tocant de peus a terra. Recordar-li que algun dia, tard o d’hora, tornaria a perdre. Però no arribava aquell dia. Nadal no perdia. Va guanyar aquell trofeu Godó a l’RCT. Va guanyar després a Roma. I a Roland Garros. Al final de l’any, Nadal era el segon del món. S’havia adjudicat onze títols. Havia arribat per quedar-se. I Toni Nadal donant la tabarra. Tocant de peus a terra. Després dels entrenaments, li feia passar-li el rasclet a la pista de terra. El feia carregar les raquetes i les motxilles als aeroports i a les recepcions dels hotels. L’obligava a espavilar-se amb l’anglès i amb el francès. Saludar el públic després d’una victòria. Signar autògrafs fins que li feia mal el canell. Atendre els periodistes. A tots. Recordar els patrocinadors en el discurs d’agraïments.
Aquell duo –el que formaven l’oncle i el nebot– va atrapar Federer i va assaltar el lideratge mundial. No parlem de xifres. Ens agafarà vertigen.
Nadal no perdia. Que potser l’oncle
Després dels entrenaments, Nadal passava el rasclet per la terra, carregava les raquetes, signava autògrafs...
Toni s’havia equivocat? Potser. Van passar els anys i en Rafel es va fer gran. Llegenda. I, mentre creixia, en Toni reculava. Guardava silenci. Era opac davant la premsa. Ja eren molts. Gairebé una dotzena d’assistents.
Van aparèixer alguns contratemps. Lesions que van derivar en crisi de confiança. Va arribar el moment que en Rafel perdia.
Van sorgir els oportunistes. John McEnroe va dir que Nadal necessitava un entrenador nou. En Toni va aguantar l’envit. Ho va fer guardant les formes. Així ha estat sempre. Sense fer soroll, va anar preparant el relleu. Va oferir més atribucions a Francis Roig i va contractar Carles Moyà. Un germà gran per a en Rafel. L’altre cap de setmana, Toni Nadal va donar per acabada la seva missió. A finals d’any deixarà d’encarregar-se del seu nebot. Es dedicarà a la seva escola de nens a Manacor. En Rafel ja sap guanyar i perdre. I el tennis recupera un professor.