‘Quartett’: les relacions perilloses del Liceu i La Fura
La Fura porta a casa l’aclamada ‘Quartett’, una òpera inspirada en Valmont
Al món de l’òpera són rares les vegades en què un director d’escena té el privilegi de treballar directament amb el compositor, i encara és més estrany que el procés creatiu de tots dos sigui paral·lel i puguin interactuar. Passa, sí, en les noves creacions de butxaca, però no a les grans cases d’òpera. Doncs bé, d’aquest avantatge de la simultaneïtat ha gaudit Àlex Ollé, de La Fura dels Baus, en la seva col·laboració amb el compositor milanès Luca Francesconi, autor de la música i el llibret de l’aclamada Quartett. Es tracta d’una òpera basada en l’obra homònima que el dramaturg Heiner Müller va estrenar el 1982, que al seu torn era una versió de Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos, escrita exactament dos segles abans.
El muntatge, produït per la Scala de Milà i estrenat el 2011, arriba el dia 22 al Liceu –estrena espanyola– per a cinc úniques funcions (fins al 3 de març). Ja ha triomfat a Viena, Amsterdam, Lilla, Lisboa i Buenos Aires... Un bon grapat de places tenint en compte que és una òpera contemporània.
Els seus elements atractius no són pocs. Per començar, aquí la història dels perillosos jocs de seducció del vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil que tant va popularitzar Stephen Frears quan la va portar al cinema cobra una dimensió encara més letal, amb els personatges emocionalment aïllats, ficats en una caixa impactant que es manté suspesa a l’escenari.
“Aquesta peça és violència, és sexe, és blasfèmia, és absència de pietat”, ha assegurat el compositor sobre la seva pròpia obra. Tot i això, matisa Ollé, no ha estat mai envoltada de polèmica, “perquè, a més de ser una proposta potent, també és suggeridora i poètica”.
El furer es mostra molt il·lusionat amb la tornada a casa –han passat sis anys del seu Grand macabre –,ili agrada especialment que sigui amb Quartett, ja que l’embrió d’aquesta idea va sorgir precisament a Barcelona, quan Francesconi va coincidir amb ell en unes jornades d’Òpera Europa i es va interessar per la seva feina en aquest títol de Ligeti. En aquell moment es representava a l’Òpera de Roma... “La va anar a veure i de seguida em va proposar de fer Quartett”, diu Ollé.
Però continuem amb els atractius d’aquesta proposta operística: què fa Francesconi amb els personatges? I Ollé? Què fa el furer amb Valmont, Merteuil, Cécile (la neboda) i Madame de Tourvel, l’esposa fidel que Valmont aconsegueix torbar?
Dos únics cantants interpreten els quatre personatges en aquesta obra de Francesconi sobre la decadència
El compositor redueix els cantants a dos, malgrat que es parteixen en quatre: el baríton anglès Robin Adams és Valmont, però també una transvestida Tourvel –“Alerta, ets una dona, no un gai”, diu que li advertia el director d’escena–, mentre que la mezzo escocesa Allison Cook interpreta Merteuil i es transmuta en Valmont i en Cécile de Volanges. Una dada: els artistes no varien mai en aquesta producció contemporània, es faci on es faci. I se senten compenetrats, ja que es coneixen de l’etapa universitària a Glasgow.
Ollé agafa la parella i la tanca en un búnquer. “El punt de partida de Müller era que l’obra passés una part en un saló, abans de la Revolució Francesa, i la segona part, en un búnquer després d’una tercera guerra mundial. “És la seva manera de reforçar la idea d’aïllament d’una parella que viu d’esquena al món i mirant-se el melic”, explica Ollé. L’escenografia d’Alfons Flores –mig miler de cables fins sostenen i fixen aquesta caixa flotant de dos mil quilos– actua com una metàfora de la vida de dos burgesos decadents, tot “atemptant contra la percepció d’estabilitat que tenim els humans”, apunta l’escenògraf.
De fons hi ha les creacions videogràfiques de Franc Aleu que exploren el subconscient dels personatges, els monstres interiors, i creen mons paral·lels. I per arrodonir hi ha la jugada musical: el mestre alemany Peter Rundel dirigirà la peça amb 40 músics de la Simfònica del Liceu a la fossa, però el so es combinarà amb la música pregravada –amb l’orquestra de la Scala– i tractada electrònicament per l’Ircam, el centre d’investigació científica de París. En fi, una òpera que es resisteix a ser intel·lectualitzada: al Liceu aquesta vegada es ve a sentir. A sentir el sotrac.