El ‘Brexit’ del Barça a París deixa sense xarxa Luis Enrique
Sense el joc clàssic, sense frescor, sense relleus de garanties i sense pla, el Barça perd el nord
Un bosc de cames i braços miraven de captar les seves impressions i Andrés Iniesta s’expressava amb un fil de veu: “Falta d’actitud? No, ens han superat en futbol”, va dir el manxec, que no ha estat mai de fer un crit en públic i que a hores d’ara no canviarà les seves maneres, per molt que sigui capità. A uns metres Neymar se’n feia creus a la zona mixta del Parc dels Prínceps: “No sé com prepararem la tornada perquè no he passat mai per una situació així. No hem fet la feina correctament i per això hem estat sorpresos amb aquest resultat”, va dir el brasiler a les televisions del seu país. Sí, potser ningú no s’esperava una caiguda tan rotunda, però gairebé des del principi de la temporada es va veure que l’equip no mostrava el nivell que s’ha d’exigir al Barça.
Els jugadors blaugrana van aparèixer amb cares llargues ahir per la gespa de la ciutat esportiva mentre Neymar es quedava al gimnàs amb molèsties al turmell. Als rondos només es va sentir un so: el de la pilota. Abans Luis Enrique va mantenir una reunió amb els seus jugadors, que també van parlar entre ells.
Tenen motius per estar amoïnats, perquè de fet l’equip de Luis Enrique ha perdut tota la frescor que va demostrar en el tram decisiu de la primera temporada de l’asturià. Des que el Madrid va assaltar el Camp Nou la temporada passada i va posar fi a una ratxa barcelonista de 39 partits sense perdre, el conjunt barcelonista no ha recuperat la seva millor versió. Sí, es va aixecar després d’un revés que li va costar la Champions per assegurar el doblet, però va ser més per competitivitat que per brillantor.
D’aquella patacada Luis Enrique i el club en van extreure la lliçó que calia fitxar a l’engròs perquè la plantilla fos més llarga pel que fa a elements útils. Es tractava de contractar saba nova perquè els pesos pesants arribessin a la fase determinant del curs relativament descansats. D’aquí la implantació d’unes rotacions massives que s’apliquen durant molts partits (és habitual que hi hagi sis canvis d’un partit a l’altre). Però la plantilla que l’asturià va qualificar com “la millor que havia tingut” no ha respost a les expectatives i tantes entrades i sortides de les alineacions han derivat en la desnaturalització i descomposició del joc barcelonista.
Amb el plàcet del club, el secretari tècnic, Robert Fernández, i Luis Enrique van apostar per uns fitxatges que van costar la barbaritat de 122,8 milions. Entre tots només han fet sis gols (tres Denis Suárez, dos Alcácer i un Digne), però això no és el més rellevant, sinó la constatació que en la majoria dels casos no milloren el presumpte titular. Que André Gomes i Alcácer hagin costat un mínim de 35 milions el portugués més 30 el valencià s’ha demostrat una
Luis Enrique va dialogar amb els seus futbolistes, que també van parlar entre ells
Tot està en mans d’un trident intocable tant dins del camp com al vestidor Havia de ser la millor plantilla d’aquesta era, però els 122 milions invertits no han donat resultats
barbaritat. Per què s’havia de desemborsar tant en un davanter que serà suplent bona part del partits? Per a això no era millor continuar amb Munir?
Són preguntes que porten a la conclusió que, malgrat l’intent de modernitzar el vaixell, la nau continua en mans fonamentalment de tres davanters que són meravellosos però que condicionen qualsevol pla de partit. Estant més o menys bé saben que són intocables a l’alineació, tret d’algun matx puntual. Tenen llibertat en el joc i per jugar-se-la, però quan perden el nord no és que no se’ls substitueixi, és que ni se’ls canvia de posició.
Messi, Neymar i Suárez són la bandera de l’equip i de l’entitat i ningú no s’atreveix a fer-los ombra dins d’un vestidor que ha pres cada vegada més poder en el club, amb la no assistència a la gala de la FIFA com a element més il·lustratiu. Els futbolistes manen molt i ho demostren, cosa que se’ls pot girar en contra en l’actual tessitura negativa. I més si hi comença a haver esquerdes en públic, com la de Busquets qüestionant el plantejament de l’entrenador.
Que el Barça s’anava decantant cap a la davantera en detriment del mig del camp era una constant fins a cert punt lògica atesa la dinamita dels atacants, però una cosa és perdre pes i una altra que la influència de la medul·lar ja sigui molt petita.
La superioritat física del PSG sobre el Barcelona va recordar la del Bayern el 2013, però a aquell múscul més important s’hi va afegir una superioritat tàctica i tècnica. Com els va passar amb la selecció espanyola a l’última Eurocopa contra un equip vibrant com Itàlia, Busquets i Iniesta no van poder frenar el que els queia a sobre. No van arribar a temps ni amb pilota ni sense.
A tot això s’hi afegeix la mina que troben tots els equips quan s’internen pel carril dret de la defensa blaugrana. Estan estudiant fitxar, va dir l’entrenador. Ara això sembla un problema certament col·lateral. El rovell de l’ou és el conjunt.