L’ocàs del paper

Francesc-Marc Álvaro analitza la minvant influència dels diaris: “Hi ha polítics que encara es pensen que sortir a la portada d’un diari de gran circulació (o trobar-se amb un editorial favorable tot esmorzant) és la clau màgica que obre la porta del poder. S’enganyen, per bé que a ningú desagrada rebre carícies, vinguin d’on vinguin. La influència ha deixat de ser una matèria sagrada en mans d’uns pocs i s’ha convertit en un producte menys solemne i més horitzontal i fluid”.

Pobre Errejón! Ho va intentar i no se’n va sortir. En veure la seva derrota davant de Pablo Iglesias, el cap de setmana passat a Vistalegre II, vaig pensar que el dirigent amb aspecte de primer de la classe havia fet tard. Pedro Vallín, en la seva crònica de la segona assemblea ciutadana estatal de Podem, ho va consignar molt bé: “D’aquesta assemblea encara se’n pot treure una altra conclusió que mereix una anàlisi més exhaustiva per dilucidar-ne el significat i l’abast: tal com va passar en les eleccions dels EUA, en el referèndum del Brexit, en el pla de pau a Colòmbia, en l’operació contra la direcció del PSOE o en les primàries socialistes franceses, en aquests temps convulsos, un suport mediàtic massiu com el que tenia Íñigo Errejón és, en termes polítics, un veritable mal negoci”. Jo afegeixo dos casos més a la llista: Duran i Lleida no va salvar Unió Democràtica malgrat la seva bona posició en molts mitjans i en certes enquestes, i Albert Rivera –que ha gaudit de massatges multimèdia incessants– ha obtingut uns resultats bons però no prou rotunds per poder convertir Cs en allò que ell i els seus padrins esperaven. La faula d’Errejón i d’altres és clara: avui el suport de l’anomenat quart poder ja no fa caure la balança. Al contrari, hi ha suports que són enverinats i esdevenen contraproduents. Certs elogis oportunistes del rival d’Iglesias van frenar les seves possibilitats i, segurament, també van desfigurar el seu projecte.

Temps era temps, va existir un món on la influència que fabricaven els mitjans tenia una traducció molt sòlida i molt directa en el joc polític. La cosa anava així: com més pàgines de diari i més minuts de ràdio i televisió, més vots. El periodisme era una forma consistent de poder i determinats editors –com determinats periodistes– podien sentir-se “fabricants de reis”, capaços de treure i de posar caps de govern i líders de partits. Durant el segle XX, la gran premsa de les democràcies més assentades havia assumit que la seva influència mantenia un diàleg de tu a tu amb els poders formals i, sovint, amb els informals, també anomenats fàctics (però menys). El famós cas Watergate va representar un punt d’inflexió de la premsa com actor polític amb capacitat d’incidir de manera transcendent en la realitat narrada. El periodisme quedava entronitzat com a vigilant eficaç i insubornable del procés democràtic. Aquell escàndol va ser higiènic i va posar de moda el periodisme d’investigació. Un jutge del Tribunal Suprem nord-americà va escriure: “La premsa va rebre empara per tal de poder revelar els secrets del Govern i informar el poble. Únicament una premsa lliure i sense restriccions pot descobrir els enganys de l’Administració”. Amb el temps, les lliçons polítiques i morals d’aquell episodi es van anar oblidant, dins i fora dels Estats Units. Des de les inexistents armes de destrucció massiva del president George W. Bush fins al dinar de La Camarga o les converses enregistrades al despatx del ministre de l’Interior, queda clar que hi ha governants que tendeixen a relaxar-se. Nixon va pensar que era impune, els seus èmuls també.

L’aparició d’internet i les xarxes socials així com la crisi del consum tradicional de diaris i de cadenes televisives han capgirat un paradigma que venia a ser el mateix, pel cap baix, des del darrer terç del segle XIX. En plena guerra freda, John Kenneth Galbraith ho va despatxar de manera ben gràfica: “La creença que en un altre temps s’atorgava al sacerdot –i potser en un grau menor al mestre– s’atorga ara als portaveus de la televisió i de la premsa”. En aquest món d’ahir, Errejón ho hauria tingut millor per imposar-se a Iglesias. Penseu que exagero? No tant. Un exemple, que els més vells recordaran: Felipe González va guanyar el referèndum sobre l’OTAN, l’any 1986, gràcies a molta propaganda i també als principals mitjans de comunicació d’aquella època. Ara les coses anirien de manera diferent. Poso un exemple del nou paradigma: hauria crescut l’independentisme català els darrers anys sense suport mediàtic? Sí, efectivament, perquè l’onada sobiranista deu molt poc a la influència dels mitjans (inclosa una TV3 que molts catalans no miren mai) i molt, en canvi, a les xarxes socials i al boca-orella. Els mitjans amb línia editorial favorable al procés són tan escassos que en tinc prou amb una mà per comptar-los.

Hi ha polítics que encara es pensen que sortir a la portada d’un diari de gran circulació (o trobar-se amb un editorial favorable tot esmorzant) és la clau màgica que obre la porta del poder. S’enganyen, per bé que a ningú desagrada rebre carícies, vinguin d’on vinguin. La influència ha deixat de ser una matèria sagrada en mans d’uns pocs i s’ha convertit en un producte menys solemne i més horitzontal i fluid. Diria –per cert– que els banquers també ho saben, altrament no estarien pendents del que fan els mitjans petits. Els que van triar Iglesias per liderar Podem no van fer cas dels mitjans del mainstream, potser només per desmentir-los. Errejón ha estat víctima del foc amic.

La faula d’Errejón i d’altres és clara: avui el suport de l’anomenat quart poder ja no fa caure la balança