Fes-ho tu mateix
La Fundació Miró traça un recorregut històric per les pràctiques ‘do-it-yourself’
Patrocinada per la Fundació Banc Sabadell i comissariada per Antonio Ortega, la Fundació Miró acull l’exposició Autogestió, que reuneix més de seixanta obres d’artistes com Esther Ferrer, Michelangelo Pistoletto, Gilbert & George, Yoko Ono o Bestué-Vives.
Abans de convertir-se en un dels pintors minimalistes més fecunds i singulars de la segona meitat del segle XX (el blanc ha estat el seu principal, si no únic, color, malgrat que això només és una aparença), Robert Ryman (Nashville, 1930) va passar una temporada a l’exèrcit i va tocar el saxo a Nova York. Però el seu despertament com a artista va tenir lloc al MoMA, on durant set anys va treballar com a guàrdia de seguretat. Va pensar que aquelles obres minimalistes que vigilava les podia fer qualsevol, i va decidir posar fil a l’agulla allà mateix.
A Antonio Ortega, comissari d’Autogestió, l’exposició que avui s’inaugura a la Fundació Miró, li hauria agradat penjar una de les obres de Ryman (si es tracta de parlar de pràctiques do-it-yourself, DIY, sens dubte és un perfecte exemple d’artista fet a si mateix), però els elevats costos del transport i les assegurances van fer que desistís. No del tot. Perquè, gràcies a un gest performatiu de dos joves artistes, Celeste Martí i Blanco Utrillas, podem veure el Ryman “preartista” davant una obra del Ryman “supercotitzat”.
Es tracta d’un exemple d’autogestió formidable en una exposició en què potser el menor atractiu és el títol, per confús i reduccionista. Perquè la mostra d’Ortega, també artista, s’ha de veure sobretot com una història emocionant sobre les actituds, els gestos i els girs inesperats d’alguns creadors que, en algun moment o altre de les seves trajectòries, han desplegat estratègies més o menys radicals per fer-se amos del seu propi relat. Al cap i a la fi, com diu el comissari, aquest és “el gran capital d’un artista”. Patrocinada per la Fundació Banc Sabadell, Autogestió (fins al 21 de maig) reuneix més de seixanta obres d’artistes com Esther Ferrer, Michelangelo Pistoletto, Gilbert & George, Yoko Ono o Bestué-Vives.
Sobre la marxa es podria pensar que les pràctiques autogestionàries són conseqüència dels temps de precarització que avui viuen els artistes, però si seguim el rastre és fàcil reconèixer algunes d’aquestes actituds en pioners com Gustav Metzger (Nuremberg, 1926), que als cinquanta va desenvolupar el concepte d’art destructiu i als seixanta va impulsar el simposi de la destrucció de l’art, en què reclamava que les obres havien de tenir programada la seva autodestrucció
Antonio Ortega reuneix seixanta obres d’artistes com Yoko Ono, Pistoletto i Gilbert & George
per evitar ser instrumentalitzades. Ell mateix pintava les teles amb àcid i va promoure una vaga d’artistes. La va secundar només ell, però va durar tres anys. Una de les artistes que va estar present en aquell simposi va ser Yoko Ono, de qui aquí es mostra el seu Film núm. 4, una sèrie de culs en moviment en què va voler veure un símbol del seu desig d’avançar cap a la pau. “L’autogestió és una manera de fer. Als seixanta trobem un grup d’artistes ampli però limitat. Avui un 60% dels artistes haurien de ser aquí”, assenyala Antonio Ortega.
La mostra comença i acaba amb dues peces de François Curlet (un cub blanc, icona del museu modern, que de manera aleatòria desplega una antena en el seu desig de comunicar, d’incorporar el públic, i una lira que, de fet, és la ema de McDonald’s invertida, a la qual l’artista sembla que vol treure els colors en el seu afany per camuflar-se). També hi ha les teles cremades de Miró, un gest de rebel·lió d’Hernández Pijuan contra la interpretació de la seva pintura; una instal·lació de Cesare Pietroiusti feta amb objectes recollits al veïnat i que els seus amos van certificar com a no-art; les Accions a casa de Bestué-Vives, que van marcar tota una generació; uns ballarins Gilbert & George reivindicant la popularització de l’art, i l’intent d’Elizabeth Wright d’ampliar en un 135 % un cotxe Mini.
L’emoció i l’excitació de què parlava Ortega. Però encara hi ha dos moments més que, malgrat que són desconcertants, poden passar desapercebuts i davant els quals val la pena aturar-se: les rèpliques de Mariona Moncunill als textos de les etiquetes del comissari i els olis de Pere Llobera que il·lustren les peces de l’exposició que apareixen al catàleg i gràcies a les quals han pogut esquivar els drets de reproducció.