Poder policial
Personatges intrigants que tenen a les seves mans secrets d’Estat. Escenari inquietant, que és el Ministeri de l’Interior. Papers que han format part de l’última teoria de la conspiració entorn de l’11-M i que no apareixen. Informes que, si existeixen, contenen interpretacions d’una història mai degudament aclarida, com el cas Faisán, i tampoc no apareixen. Documentació molt sensible que no se sap per quines mans ni amb quina intenció va ser elaborada. En unes altres dependències, un pendrive que desapareix i s’amaga al jutge i que ara es troba miraculosament en un calaix... El país dels papers perduts, que dèiem dissabte aquí mateix.
Però continueu sumant: també hi ha periodistes de molt prestigi i molta anomenada en els quals desemboca la xarxa misteriosa i que difonen continguts interessats d’investigació que afecten les més altes institucions de l’Estat. Són informadors utilitzats per a una guerra policial a canvi del premi d’una exclusiva. Aquest és el panorama, i la punta la va ensenyar el comissari Eugenio Pino, que va ser director adjunt operatiu, número dos de la Policia, en unes sorprenents declaracions. I no és l’argument en una pel·lícula americana d’una trama policial. Són fets reals que han passat a Espanya.
La pregunta és: estem davant una màfia policial que va fer i desfer mentre va tenir poder? Aquesta deducció és fàcil, però exagerada. S’hi acosta més el concepte de claveguera, expressió que utilitza Carolina Bescansa. Es tracta d’un grup de policies que van crear estructures d’Intel·ligència enganyant els seus superiors. Concretament, al director general de la Policia, al secretari d’Estat de seguretat i al ministre de l’Interior. Els van dir que feien tasques de control
Sembla que tot porta a la conclusió que hi ha una guerra de comissaris, una policia dins la policia
d’eficàcia dels policies i es dedicaven a l’espionatge, en competència amb el Centre Nacional d’Intel·ligència. Els van dir que treballaven en casos criminals oberts i realment estaven investigant a posteriori casos ja jutjats, com el dels atemptats de l’11-M. Què busquen uns funcionaris públics, policies d’alt nivell, investigant un cas tan sensible, però tancat i fins i tot debatut en una comissió parlamentària? I què pretenen, si ho fan a l’esquena dels seus comandaments en un ministeri tan jerarquitzat com el d’Interior?
Sembla que tot porta a la conclusió que hi ha una guerra de comissaris, una policia dins la policia, que va actuar pel seu compte; que va fer circular informacions de presumpta corrupció atribuïdes a la UDEF; que va tenir relació amb empreses de detectius com Método 3, i que fins i tot va intentar competir amb el CNI. Ara la qüestió és saber si van ser ells també els qui van difondre els enregistraments del ministre Jorge Fernández Díaz per fer-lo caure. Jorge Fernández Díaz era el seu enemic, com ara ho és Juan Ignacio Zoido. No sé si tot això defineix una màfia, però denuncia un claríssim abús de poder. De poder policial.