La UE i el Canadà, a contracorrent
EN els set anys de negociacions entre la Unió Europea i el Canadà, el món ha canviat molt. Llavors, els acords de lliure comerç eren percebuts com un estímul per millorar la productivitat, la capacitat competitiva i el comerç global. Després d’aquests set llargs anys de negociacions, centenars de manifestants van envoltar ahir el Parlament Europeu a Estrasburg per protestar per l’aprovació –votada a l’hemicicle– de l’acord Global Econòmic i Comercial, més conegut per les sigles angleses de CETA, que suprimirà el 98% de les tarifes i impostos del flux comercial entre la Unió Europea i el Canadà.
La votació de la Cambra va ser de 408 vots a favor (conservadors i liberals) i 254 en contra (socialistes, verds i euroescèptics), amb 33 abstencions. No és una victòria ajustada però tampoc rotunda. Reflecteix el moment crucial que travessa la Unió Europea, que està quedant –juntament amb la Xina de Xi Jinping– com la valedora de la globalització i el lliure comerç després del Brexit i la victòria de Donald Trump. Un signe d’identitat europeu que depèn ara d’un fil o, per ser precisos, del resultat de les eleccions presidencials de França, previstes per a l’abril-maig. L’eurodiputada Marine Le Pen, aspirant a l’Elisi, ha estat una de les veus que han demonitzat el CETA, al qual vaticina la capacitat de destruir “una vegada més, centenars de milers de llocs de treball, desenes de milers dels quals a França”. Vet aquí el problema: l’Europa dels 27 està en crisi i per sortir del marasme té un actiu fonamental: la supressió de fronteres, comercials, financeres i humanes. El problema és que sobre aquest actiu recauen ara tots els mals de la humanitat, per això serà sotmès a plebiscits indirectes a Holanda i França les properes setmanes.
A diferència d’anteriors acords comercials impulsats per Europa, els Estats Units i les economies del Pacífic des dels anys noranta del segle passat, els incentius d’aquest acord amb un soci tan solvent com el Canadà cauen en sac foradat. Els beneficis que vaticinen les dues parts signants són traduïts per molts ciutadans europeus en la línia apuntada per Marine Le Pen o pel president Trump: com més globalització, més destrucció d’ocupació, precarietat laboral i empobriment de les classes mitjanes. És una visió desenfocada i pessimista que deixa al marge un factor tan decisiu com la robotització o les noves tecnologies que han destruït molts llocs de treball convencionals, més enllà de grans acords comercials.
La Unió Europea viu un any crucial al qual s’enfronta amb la respiració continguda. No es tracta d’una crisi de creixement, com en ocasions anteriors, es tracta d’una crisi d’identitat que potencia una atmosfera de solitud. El cop de porta britànic, la visió antieuropeista del nou ocupant de la Casa Blanca i l’ombra veïnal de Moscou accentuen l’aïllament de la Unió Europea. Alhora, són factors externs que podrien ajudar a revitalitzar l’orgull d’un continent amb valors propis i equidistant de Washington i de Moscou. Aliats com el Canadà, un altre Estat amb uns valors que semblen ara més europeus que nord-americans, allunyen el fantasma que pretén que s’ha firmat un acord així per destruir llocs de treball.
Europa i el Canadà han hissat la bandera del lliure comerç, a la qual altres estan renunciant, i no haurien de fer-ho amb por ni mala consciència.