El país del Sol Naixent
Per molts sushis o tempures que mengem, el Japó continua sent als ulls occidentals un contenidor misteriós on van a parar les històries estrafolàries. Des dels invents que anomenen chindogu (la corbataparaigua o els bodis de bebè amb mopa seca per sota perquè, quan gategin, de passada netegin el terra) fins a la dificultat amb què es troba Akihito, l’emperador actual, per poder abdicar, que és el que voldria. No preveuen la figura de l’emperador emèrit, suposo. Potser aquesta fascinació occidental pel Japó ve d’aquell programa de televisió anomenat Humor amarillo que durant els anys noranta va emetre Telecinco, i que encara emet algun canal d’aquests que es dediquen a repescar sèries. Bona part de la suposada gràcia (o desgràcia) del programa consistia en la patilla dels dobladors a l’espanyol que, de la més absoluta banalitat, aconseguien crear personatges recurrents com “el chino Cudeiro” i proves com “los cañones de Nakasone”. Ara, no passa una setmana sense que els mitjans de comunicació ens ofereixin dues o tres notícies d’aquell país. El cas dels jubilats que roben a les botigues perquè els detinguin i els fiquin a la presó... El de l’empresa de Tòquio que et dona dos dies de festa si se’t mor el gos o el gat... Jo els concediria una secció fixa, perquè de teca no en falta mai.
Com que dimarts va ser Sant Valentí, el dia dels enamorats a mig món (tret del Pakistan i una zona d’Indonèsia, on està prohibit perquè fomenta la “indecència” i el consum de preservatius), la premsa occidental va publicar la notícia que al Japó minva el nombre de naixements perquè es dispara el de matrimonis que no mantenen relacions sexuals. Un 47,2% de la població, diuen. Quan tornen de la feina els homes estan massa cansats per dedicar-s’hi. De les dones no en diuen res. La notícia la publiquen mitjans seriosos com The Guardian, Newsweek... És ideal per a Sant Valentí, però, amb lleugeres modificacions, he llegit aquesta notícia anteriorment, com a mínim des de fa deu o potser dotze anys.
Per això és il·lustratiu llegir el blog Aki Monogatari, interessantíssim, impulsat per un grup d’espanyols amants de la cultura japonesa. En l’article que hi van penjar dimarts –potser perquè s’ensumaven que, com que era el dia dels enamorats, hi hauria una onada de peces catastrofistes sobre la falta de relacions sexuals al país nipó– es dediquen a desmuntar una per una les tergiversacions, basant-se en informacions que no hi concorden, començant pel Japan Times. La disminució de naixements al Japó no sorgeix d’una pèrdua d’interès pel sexe, perquè el sexe no ha de ser necessàriament reproductiu. Sorgeix del fet que l’evolució de la societat i de l’economia fa que ara la gent –japonesos inclosos– decideixi quan i com tenir fills, o no tenir-ne. Abans els periodistes deien “que la realitat no t’espatlli un bon titular”. Ara ho han convertit en “que la realitat no t’espatlli un bon titular si, més o menys manipulada, una enquesta te’l justifica”.
¿A qui hom (i don) ha de creure, si no hi ha manera de verificar si el que diu és veritat?