L’imperi de la mentida
El diccionari d’Oxford defineix el terme postveritat com a relatiu a les circumstàncies en què els fets objectius són menys influents en la constitució de l’opinió pública que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals. El diccionari va entronitzar, amb gran èxit, aquest adjectiu com la paraula de l’any 2016. En efecte, la campanya dels partidaris del Brexit es va basar en bona part en afirmacions manifestament i demostrablement falses entorn dels efectes de la immigració i les conseqüències de pertànyer a la Unió Europea (UE), però que apel·laven als sentiments patriòtics de recuperar el control. La frase a l’autobús vermell de campanya “Enviem a la UE 350 milions de lliures a la setmana, ara les donarem al nostre NHS (sistema nacional de salut)” induïa a pensar que això era possible. Els dirigents pro-Brexit se’n van fer els desentesos una vegada van guanyar. La campanya de Trump es va basar majoritàriament en afirmacions falses segons diversos analistes, acompanyades de rumors llançats a les xarxes socials. La campanya va ser dirigida per l’ara totpoderós Steve Bannon, directiu del portal extremista Breitbart News, i conseller estratègic principal del president Trump així com membre de la cúpula del Consell de Seguretat Nacional. Nou de cada deu adults als EUA afirmen que notícies falses els van crear confusió sobre fets d’actualitat, segons una enquesta de l’Institut Pew. El mateix Trump va llançar, sense proporcionar cap prova, l’acusació de frau electoral en contra seu per tal de contrarestar el fet d’haver perdut les eleccions en vot popular, i els portaveus de Trump, quan se’ls presenta una prova clara en contra de les seves afirmacions, addueixen “fets alternatius” que no tenen cap fonament.
L’ús de la mentida com a instrument polític no és nou i fa venir a la memòria un dels pitjors episodis de la història de la humanitat als anys trenta. La influència actual d’aquest instrument es deu, segons la meva opinió, a la conjunció de cinc elements. El primer és tecnològic i és la facilitat per propagar rumors falsos sota l’anonimat de les xarxes socials. El cas del pizzagate, en el qual s’expandia el rumor que en una pizzeria de Washington Hillary Clinton i el seu cap de gabinet dirigien una xarxa de tràfic de blanques, és paradigmàtic, i seria de riure si no hagués pogut acabar tràgicament quan un individu va anar armat al restaurant a descobrir els malfactors. El segon es deu als incentius dels mitjans de comunicació públics i privats per maximitzar, en molts casos, l’audiència tant sí com no, i certament a costa de les més mínimes comprovacions de veracitat. En les tertúlies televisives i de ràdio sentim disbarats de gran magnitud sempre que representin un punt de vista ideològic i que en tinguin com a contrapunt un altre de signe contrari per maximitzar l’espectacle. El resultat és que l’opinió informada és desplaçada per la desinformada però ideològicament en els extrems. És un paral·lel a la llei de Gresham, segons la qual la moneda dolenta (de coure) desplaça la bona (de plata). El tercer element és psicològic i està relacionat amb la tendència de les persones a fer cas a les fonts d’informació que confirmen els seus apriorismes. El reforçament d’aquest factor és evident als Estats Units, on la polarització ideològica dels mitjans de comunicació ha crescut amb el temps, tenint un paper molt destacat en aquest procés la cadena Fox. Aquest element explica també els errors recents en les prediccions electorals ja que s’han creat circuits diferenciats i estancs de formació d’opinió, sobretot entre la població gran i amb menor nivell d’educació. La falta d’una prospecció adequada en aquests espais segmentats ha esbiaixat les prediccions. El quart és la tendència a informar-nos sense anàlisi i esforç crític a partir de frases curtes estil Twitter. És el triomf del pensament ràpid basat en emocions i intuïcions més que en la reflexió, segons l’encertat treball del premi Nobel Daniel Kahneman.
Finalment, no hem d’oblidar la capacitat dels règims autoritaris per intentar desestabilitzar els règims democràtics o influir en la seva política. Les recents al·legacions de manipulació a les xarxes socials en les eleccions als Estats Units per hackers basats a Rússia són una indicació d’aquest fenomen. Holanda ha decidit fer un recompte manual dels vots en les pròximes eleccions per evitar interferències electròniques. Els estàndards de responsabilitat social de les empreses de comunicació, tant les tradicionals com les més recents digitals, es posen en qüestió. En efecte, la lògica de maximitzar audiència i benefici sense un alt nivell d’integritat porta efectes perversos, ja que fomenta l’expansió de rumors. El problema és que les xarxes socials permetin que individus propaguin falsedats, alguns de manera inconscient però d’altres simplement perquè augmenten els seus seguidors a la xarxa i generen més ingressos per publicitat.
Prevaldran la postveritat i l’imperi de la mentida? Esperem que no sigui així perquè, com ens recorda Hannah Arendt, l’experiència històrica ens ensenya que el preu que comporta pagar si passa això és molt elevat.
La història ens ensenya que es paga un preu molt alt si la postveritat i l’imperi de la mentida s’acaben imposant