La roda de premsa
La darrera perla: un exministre del PP i ex més coses que assegura que a Catalunya hi ha molts feixistes, referintse, per descomptat, als sobiranistes, aquesta família de troglodites eficaçment apallissada pel TC. Ho diu ben acompanyat d’acòlits, en un acte d’una sorollosa entitat, nascuda com un bolet miraculós, que mou poca gent però molts recursos, a partir de la gràcia de l’Estat envers la servitud. I així, com qui no vol la cosa, el ritual de dir feixista o nazi a líders i ciutadans que aspiren a la independència s’ha repetit amb alegria torera i boca de notable, en general amb més boca que notabilitat. Fet i fet, si ho han etzibat des de tribunes ministerials, no en quedarà fora un Piqué qualsevol, feliçment blindat per la impunitat recurrent en aquests casos. A la terra on un ministre afina fiscals, un exministre pot injuriar milers de persones.
Mentrestant, la Fiscalia torna a cantar una ària. Diu la senyora fiscal en cap que ha temut per la seva vida a causa del sobiranisme i per això, perquè ha temut per la seva vida, ha fet una roda de premsa, que és la manera lògica com es defensa una fiscal quan tem per la seva vida. Assegura
Una roda de premsa és, per la Fiscalia, la manera lògica com es defensa una fiscal quan tem per la seva vida
que algun ximple li ha dit “feixista” i que, veient la figura d’un temible almogàver atansant-s’hi, sense res a les mans però amb la llengua afilada, ha cregut que perillava la seva integritat física. És aleshores quan ha pogut sentir la temible amenaça –“tu ets la Fiscalia, tu ens condemnes per posar les urnes, quina vergonya!”–, i Catalunya sencera s’ha estremit. Feia molt que no se sentia una amenaça tan aterridora. I espantats davant aital risc, Catalunya en massa s’ha abocat a les imatges de la televisió on es podia observar l’arriscat moment viscut. Encara que ha estat curiós perquè, malgrat els seguidors bàrbars i els crits de terror i el paio de les urnes, la senyora fiscal es passejava tranquil·la, mirant fixament la turba, com una dama rutilant i altiva, cigarreta en mà, protagonitzant un fumando espero en versió cabellera Tous. És cert que cadascú reacciona a la seva manera davant la por de la mort, però això de la senyora Magaldi ha estat de nota. Quina gràcia, quina altiva valentia, quina cigarreta seductora! Al carrer, el fum del tabac ballant tranquil·lament davant la gent; a la roda de premsa, la tremolor i la por, el pànic... Una deliciosa dualitat, poètica doble personalitat.
La pregunta, en aquest punt, és obligada. Si tot va ser tan esfereïdor, per què fa una roda de premsa en lloc de posar una denúncia? Deu ser pel mateix motiu pel qual el fiscal Sánchez-Ulled va estar dues hores fent política en el seu al·legat gens polític, i en castellà pur, no fos cas que no se l’entengués al regne. De vegades sembla que aquests fiscals estiguin utilitzant el sobiranisme per fer punts pont aeri enllà. Però és clar que no, qui podria imaginar alguna cosa així! I menys, cigarreta en mà.