Noves novenes
Baptiste Dubanchet anirà de París a Nova York en un patí transoceànic i només menjarà aliments caducats
Les novenes, exercicis de devoció per demanar una gràcia, eren sacrificis majoritàriament protagonitzats per dones de fe catòlica. Ara van de baixa, però els que tenim una certa edat hem tingut àvies disposades a anar cada dia descalces a l’ermita o a abstenir-se durant nou dies del cigaló de l’esmorzar. Sempre em va costar entendre el veritable abast d’aquests reptes, de manera que, quan es van començar a extingir, em va semblar molt natural. Però d’un temps ençà, s’ha imposat una nova modalitat de sacrifici que les substitueix: la novena postmoderna ha de ser viral i, per tant, més solidària. Les nostres àvies eren més de demanar per a elles i la família; els herois actuals, en canvi, revesteixen la seva gesta de “bé comú”, armats amb la paraula clau, el verb conscienciar: es tracta de conscienciar la societat de les qüestions més diverses.
Ara fa poc més d’un any una jove mexicana va pedalar de Toronto a Tijuana “per conscienciar la societat del patiment que suposa l’endometriosi”. No negaré que és un trastorn molest i dolorós, però no incapacitant ni greu. Vaja, que posats a pedalar de Toronto a Tijuana, que no és cap ganga, hauria pogut aprofitar afegir-hi com a mínim una dotzena de malalties més fotudes. Poc després, un monitor esportiu, mogut per la fraternitat, va decidir emprendre un repte que el duia d’Almeria a Portugal, “per conscienciar la societat sobre la diabetis i fer-la visible”. També llavors dos ciclistes italians van pedalar des de Torí fins a Càceres per conscienciar sobre el maltractament animal. Però res comparat amb l’aventura que està duent a terme Baptiste Dubanchet: va marxar fa un mes de París disposat a arribar a Nova York pedalant en un patí transoceànic. Fa uns dies travessava Madrid, explicant que menjarà únicament aliments caducats, ja que l’objectiu és conscienciar-nos sobre el malbaratament dels aliments i eliminar les “dates de consum preferent”.
Que quedi clar que no tinc res en contra d’aquests herois: igual que em passava amb les àvies que feien novenes, m’inspiren una perplexitat neutra i continguda. En canvi, sí que trobo alarmant el que revelen aquestes heroïcitats sobre tots nosaltres, els que no pedalem: ¿de debò que la nostra consciència sobre els mals del món es despertarà pel fet de veure un ciutadà esllomant-se? Perquè... això sí que seria tràgic: que després d’anys d’informació abundant sobre el malbaratament d’aliments, el maltractament animal o les més diverses malalties..., que després de centenars d’explicacions enraonades, conferències, xerrades, entrevistes, llibres i opinions d’experts... no hàgim aconseguit res. Això sí que seria per fotre’s un tret: que tot el que no hem sabut resoldre raonant i enraonant, ho arreglem ara pedalant.